Aquest vespre havia d’estar (no, havia; volia) a Campredó, en motiu
del nomenament d’Emigdi Subirats com a escriptor de capçalera de la Biblioteca Manuel
Fa dos o tres setmanes em va demanar la meva participació per tal de fer
una petita xerrada sobre la seva obra. Però al final no hi podré anar, i em sap
greu; no perquè senti una mena d’obligació d’anar-hi, sinó perquè em venia de
gust. No hi puc anar per un bon motiu, i abans de comunicar-li ja sabia que no
s’ho prendria malament; al contrari, estava segur que se n’alegraria per mi.
L’Emigdi i jo no necessitem anar amb pretextos ni fem res per compromís; sabem
que podem comptar l’un amb l’altre, de forma sincera.
La nostra relació començà fa onze anys. Ens vam conèixer (com no podia
ser d’una altra manera) a la presentació d’un llibre de Francesca Aliern,
Paquita, a l’antiga llibreria del Temple de Tortosa. Jo ja tenia referències
seves pels articles que publicava a la web de llibresebrecs. Vam simpatitzar de
seguida. Ens uneixen moltes passions: per la literatura en general i per la
literatura ebrenca en particular, i per la llibertat del nostre país, entre d’altres.
I una ferma mania d’embolicar-nos en mil projectes per fomentar la cultura, o
simplement per a gaudir-ne. Ja és impossible citar les ocasions en què hem
col·laborat. És fàcil; només cal un missatge, una trucada, un whasapp, i ja hi
som.
La seva necessitat d’escriure, novel·la, conte, o poesia, només és una
cara de la seva tasca, potser la més oculta, perquè la faceta com a treballador
infatigable, articulista, biògraf, presentador, i tot el que convingui, és d’una
talla comparable amb ben pocs, que ja ha rebut diversos i merescuts premis.
Té una fidelitat inquebrantable a les seves idees, però això no li
impedeix treballar amb quasi tota mena de gent, sempre que no es traspassin
determinades línies roges que la seva dignitat no li permet.
Capacitat de treball, memòria enciclopèdica, passió, tossuderia (no
com a sinònim d’obstinació, sinó de tenacitat) i generositat, només són algunes
de les seves virtuts. I l’amor per la família, i pels amics. Perquè amb l’Emigdi,
sobretot, som amics, i em satisfà haver-lo abraçat en moments de dolor, i
compartir les seves alegries, i les meves.
Per això, en certa manera, jo avui seré amb ell, i ell amb mi. Amb fidelitat,
amistat i estima, per sempre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada