Gràcies, Vinebre

L'agost passat, en motiu de la presentació oficial d'El nostre pitjor enemic a Vinebre, durant l'acte d'entrega del següent Premi de Narrativa Ribera d'Ebre, la regidora de Cultura, Rosa Maria Pros Jordà, em va demanar un article per a la revista loca La Caragolera, que ha sortit aquest mes de desembre. L'article es titula "Gràcies, Vinebre", i us el transcric:
.
24 d’agost de 2016, torno a Vinebre a la festa d’entrega del Premi de Narrativa Ribera d’Ebre. Ja han passat dotze mesos molt de pressa, tot i que si mires enrere pel retrovisor del temps, t’adones de quantes emocions has viscut pel camí. L’any passat tot fou molt diferent; arribava amb la incertesa del finalista aspirant al premi, feliç ja per aquesta alegria que em donava la meva primera novel·la, després de 10 llibres publicats. El neguit, els nervis, el misteri… no em deixaven assaborir amb tot detall l’acte. Intentava deixar-me portar, però era impossible.

Enguany ha estat molt diferent. Les primeres vegades tenen quelcom de màgic, d’innocent, de misteriós, però a les segones aprofites l’experiència anterior per a gaudir de forma més profunda cada moment. Quan arribes per segona vegada a un poble, aparques sobre segur, ja coneixes una mica els carrers i els carrers sembla que també et reconeguin, i això et fa sentir segur, com el fill pròdig que torna a la llar. L’any passat ja coneixia a molts dels assistents a la festa, però enguany més, i això és un bagatge que he d’afegir a la llista d’agraïments a Vinebre. Trobo mirades de complicitat, gestos de benvinguda, copes de vi que dringuen amb sabor del poble. Descobreixo amb goig l’edifici renaixentista de ca Don Joan, restaurat amb gust i delicadesa, i em creix la saliva imaginant-me un dia llegint alguna dels meus relats en aquest espai; descobrir espais és també descobrir emocions.

Des d’allí ens dirigim en comitiva cap al sopar, sota els papers de colors que engalanen els carrers vestits d’estiu. La regidora de Cultura, Rosa M. Pros, dóna inici a l’acte, que s’enceta amb una agradable sorpresa: els ballarins Aina Lanas i Lulien Rossin interpreten la peça Aura amb El nostre pitjor enemic a les mans, mai abans m’havien ballat un llibre! Gràcies de nou a Vinebre.

A continuació em toca a mi, com a guanyador de l’any passat, fer la presentació oficial del llibre. Parlo una mica de la trama de la novel·la, que per a mi no és l’essencial. L’excusa del llibre és el trasllat d’un exdictador a una illa apartada. La tasca de vigilància d’aquest general s’encomana a un comandant, l’autèntic protagonista del llibre, un personatge perdedor, secundari, irrellevant, a qui encomanen la missió precisament per aquestes característiques.  És un típic personatge que habita els meus contes, indecís, amb sentiment de culpa i baixa autoestima, una d’aquestes persones que esdevenen invisibles a la societat. Però la societat potser no en té tota la culpa, i ells també són responsables, com tothom ,de tot el que els passa. Els meus contes, i aquesta novel·la, són un homenatge a aquesta gent, una manera de fer-los visibles.

Després, gaudeixo de la rodonesa de la taula, del menjar, de la beguda i, sobretot, de la conversa, mentre comprovo que algunes fotos de la meva intervenció ja circulen per les xarxes socials, amb una immediatesa que encara em provoca vertigen (el vertigen del trapezista, potser). No em queixo, jo tampoc me n’estic de contribuir a aquest fenòmen, però procuro, també, reservar-me un temps i un espai, dies després, per reflexionar amb calma sobre les meves activitats, tant públiques com privades; els mitjans que tenim a l’abast dels dits són llepolies per a la velocitat, però no hem de perdre els moments de serenor per mantenir l’equilibri (l’equilibri del trapezista, potser).

Finalitzat el sopar que transcorre amb calma estival, arriba el moment decisiu de la nit. Sílvia Veà, membre del jurat del premi, s’aixeca per a llegir l’acta. Recordo perfectament aquest moment l’any passat, com ella va agafar els papers entre les mans i com, una dècima de segon abans de llegir el veredicte, em dedicà una mirada i un somriure que no pogué reprimir més, després de tota una nit dissimulant. La guanyadora ha estat Mireia Vancells, amb l’obra L’encàrrec. Reconec la seva cara de sorpresa, d’il·lusió. Em solidaritzo amb els seus nervis, m’identifico amb les escasses paraules que pot pronunciar; poques, però sentides i plenes d’agraïment; no pot dir gaire cosa més, ho sé, deu ser un ritual que es repeteix ant rere any, i ja en van trenta-quatre. Gràcies de nou, per cert, Vinebre.

Tanquen els parlaments l’alcaldessa, Gemma Carim, que juga amb les paraules ebrenques que encapçalen les taules del sopar, i el conseller de Cultura, Santi Vila, que subratlla la importància de la cultura com a riquesa del nostre país, i ens parla d’aquella especial complicitat que es crea entre lectors quan comparteixen les emocions d’un llibre.

Per a arrodonir l’acte, una nova sorpresa: l’actuació de la jove violinista Jennifer Panebianco, que es posa tots els assistents… anava a dir a la butxaca, però millor, al cor. Mentre ella toca, juraria que ningú no respira.

Però no acaba aquí la nit. Llavors, desfilada de gent que em demanen que els dediqui el llibre. M’entendreix quan algú m’ho demana si us plau, o afegeix un, “si no és molèstia”. Sovint penso que es té una imatge equivocada dels escriptors, i no s’acaba d’entendre el plaer immens que ens representa el contacte amb els lectors.

Avantatges de venir per segon cop a Vinebre: havia deixat aparcat el cotxe a prop. Una mica cansat, condueixo sense pressa camí de Tortosa. La meva dona posa música, cap en concret, la que surti per la ràdio. M’acompanya la nit, els pensaments, les emocions, i l’esperança de tornar a donar gràcies a Vinebre, un dia.