Sinopsi
Ferran Simó s’ha convertit en un gos. La
guerra dels Balcans, on s’ha vist immers gairebé per atzar, ha reduït la seva
voluntat a la d’un animal i ho ha assumit. Només la sort el salvarà de morir i
podrà tornar a casa, a una Barcelona eufòrica a punt d’inaugurar els Jocs
Olímpics. Gràcies a la proposta insòlita d’un amic, canviarà d’identitat i
coneixerà dues noies amb qui mantindrà una relació que podria canviar la seva
vida si les ombres del passat no l’hi impedeixen.
Comentari
La portada d’Amics per sempre il·lustra
perfectament moltes de les sensacions que em desperta el llibre. De fons, una
de les imatges icòniques d’un dels moments més estel·lars dels jocs olímpics de
Barcelona, una de les fotografies més belles de tota la història dels jocs: el
salt de trampolí des de les piscines de Montjuïc; la il·lusió encomanadissa que
s’apoderà de la ciutat, la vida. Però qui es troba a l’extrem del trampolí no és
un atleta, sinó un personatge vestit de carrer, sobre la punta dels peus, d’esquena
al buit, al destí, a la fatalitat. No sembla espantat, però qualsevol n’estaria
al seu lloc, i ell també, segur. Té un posat de resignació, sap que està a mil·límetres
de caure, que rarament podrà fugir i potser, només potser, l’única solució per
deixar de patir és no pensar, deixar-se anar.
Una novel·la que ens esgarrapa, que ens porta
fins a l’extrem, fins a la punta mateixa del trampolí, una història dual: la
guerra i els jocs; la vida, la passió, la llibertat, fetes carn al cos de dues
noies, la Magda
i la Lena , per
un costat;i la fascinació per la mort, el dolor, el terror i l’alliberament que
representa l’esclavitat, per un altre.
No pensar? Redimir-se? Venjar-se? Perdonar?
Us deixo petites frases del llibre qu eparlen
del llibre, i la lectura d’un fragment.
Tindré el gust de presentar el llibre el 5 d’abril, ale s19.30, a la Biblioteca
d’Amposta.
-
La vida té això, que si ho vols, pots
passar-te-la tota, de principi a fi, contemplant-la.
Facis el que facis, vagis on vagis, sempre
deixes petja darrere teu. D’aquesta manera, per més que t’allunyis, no tens més
espai que el que han marcat les teves passes.
Tinc molta por i alhora no en tinc. Podia
viure simultàniament aquest sentiment doble i contrari.
Sota la
pell, al cap, al cor, només hi ha passat.
Considerar
el passat com si fos cosa amortitzada. No hi ha passat, hi ha present, i el
futur, a qui li interessa. Que n’hi ha? Bé. Que no n’hi ha? Tenim el present.
La mà
ferida em fa mal. Tibo massa, tibo malament.
De
vegades em concentro i intento esborrar de la vista i del pensament els pals de
la llum de la vora de la carretera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada