Crònica de la presentació de La vida darrere de l'aparador

Crec que encara em duren al rostre marques de felicitat del passat dijous, quan vam presentar La vida darrere de l’aparador (Onada Edicions), a la fàbrica de xocolates CREO.

Porto més de quinze anys participant en actes com aquest. No és fàcil, ni just, fer comparacions, es perd la perspectiva, però afirmo convençut que aquesta ha estat una de les millors presentacions, i gran part del mèrit es troba en la màgia encomanadissa del lloc.

L’acte no comença fins les vuit del vespre, però a les set ja sóc allí, impacient. Xavi Benet acaba uns papers a l’oficina, tràmit d’última hora que tot petit empresari ha de fer després d’una llarga jornada de treball. M’explica que a la tarda ha fet dos passes per a ensenyar la fàbrica i es disculpa que porti una camiseta al damunt, amb restes de xocolate. No, no són taques, sinó medalles. El fotografio traient el cap a la porta de la fàbrica, en senyal d’una benvinguda que sento sincera. Com a curiositat, m’ensenya un albarà de compra de publicitat dels anys 50, al revers del qual apareix el nom d’una vintena de cinemes d’arreu de la comarca: història i xocolate.

Col·loco al seu lloc les cadires que ha portat la Brigada.

Arriba el primer dels col·laboradors de l’acte, l’Emigdi Subirats, que no havia estat mai a la fàbrica i cau seduït de seguida, i comença a fotografiar-ho tot.

I Ferran Bel, l’alcalde, que excusa la seva assistència, però que fa una parada a mig camí entre la tornada de Madrid i un viatge a Barcelona aquell mateix vespre, per passar a saludar-nos. Però deixa la representació institucional en les bones mans de Dolors Queralt, regidora de Cultura i amiga.

I ja és un no parar de gent, alguns i algunes dels diLLUMS d’arts al forn, o del Club de Lectura, o de les botigues que apareixen al llibre,  que rebem acompanyats de l’olor de xocolate que a ningú passa per alt. Miquel Àngel Pradilla, d’Onada Edicions, fa esment a records d’infantesa associats a aquest gust inconfusible, i confessa que porta una comanda de productes.

Amb Ricardo Gascón, Emigidi i Dolors Queralt, aprofitem per a arrodonir serrells d’una activitat que durem a terme per Sant Jordi, i ja amb la Sílvia Panisello, assagem en un racó, a peu dret i acceleradament, la lectura de fragments que farem al final.

Demano que comencem aviat, perquè no hi ha prou cadires (només n’havíem demanat vint perquè l’espai no és gaire gran) i molta gent s’està dreta.

Comença Miquel Àngel, explica l’esperit i les motivacions d’Onada Edicions, territori des del territori amb vocació universal, pluja fina que va amarant de saó cultural, des de la humilitat, però amb treball, constància i rigor. I parla del meu estil que tendeix a la brevetat, de la capacitat de dir molt en poques paraules, i fa referència als anys llunyans de la nostra coneixença, a la residència Sant Jordi, a finals dels setanta, i de la música que ell, com a educador, posava als matins per a despertar-nos; la recordo perfectament.

Dolors Queralt parla de l’aportació insitucional que, en aquest cas, no es redueix a l’àrea de Cultura, sinó que implica també la de Comerç, però les seves paraules no són només protocol·làries; ens coneixem de fa una pila d’anys, i ens tenim confiança i estima mútua.

I arriba el meu torn, i no em cansaria de donar gràcies: a l’editorial, a l’ajuntament, a la vida per tot el que m’ha donat, a la literatura per donar-me unes eines que em permeten gaudir de la vida per duplicat, a la Sílvia, l’Emigdi i la Dolors, sempre disposats a col·laborar, sempre incondicionalment, sempre amb entusiasme, i a Xavi Benet i CREO, per oferir-nos el seu espai ple de sensacions.

Parlo de com ha sorgit la idea del llibre, de la meva evolució dels contes al dietarisme, de com abans pessigava gestos i detalls del món real, que anotava en una llibreteta per a embolicar-los després de ficció, i de com ara veig innecessari afegir-hi res més, de com m’admira que explicar la realitat a través de la meva mirada ja desperta bellesa i emoció. Començo a repassar els comerços que apareixen al llibre, i m’he d’aturar, emocionat, en nomenar Pla Natal, on la màgia es féu vida fa vuit anys, i ha de continuar Miquel Àngel.

Ja refet, explico que, com a regal, i perquè els contes mai no m’abandonen, n’he escrit undedicat a xocolates CREO, i el llegeixo.

Per a acabar, juntament amb Sílvia Panisello, Dolors Queralt i Emigdi Subirats, a qui he demanat que posin veu a les persones/personatges, llegim tres fragments del llibre, entre divertits, i humans, entre senzills i profunds. Pels somriures de complicitat, dedueixo que molts dels assistents s’hi senten identificats.

Al darrere nostre, una antiga màquina de fer sucre impalpable.

Literatura i l’espectacle de la vida.