Sediments i xocolate

Durant la presentació del meu nou llibre La vida darrere de l'aparador (Onada Edicions), el passat 30 de març, que va tenir lloc a la fàbrica de xocolates CREO, vaig llegir un contes escrit expressament com a regal a aquesta marca de xocolate tan especial.
Aquest és el conte:

SEDIMENTS I XOCOLATE; EMOCIONS I RECORDS

 La tardor mostra la cara més crua que té, i l’octubre es disfressa d’hivern. Damunt del pont Roig de Tortosa, on fa uns quants anys deixaren els trens de passar, s’aixeca el coll de la jaqueta en un estèril intent d’aturar el fred. El riu brama contra les pilastres, i un udol sacseja fonaments. L’Ebre té coratge encara; un coratge de lloguer, a temps parcial només, crescut per les pluges que un cel enfurit ha llençat contra les muntanyes properes. Rames i fang avancen sense treva aparent, riu de xocolate, sediments que nodriran un delta que agonitza, aigua i terra que s’uneixen de cara a la vida, records que es dipositen al fons dels anys. Una empenta del vent l’invita a avançar, a una de les dos vores del riu, la que esculli.

Camina sense energia i el fred es fica entre les escletxes del cor. Les passes el porten a casa de nou; les claus obren la porta del carrer, un adhesiu recorda el telèfon d’un serraller d’urgència, per si de cas. Les escales fan pujada, només dos pisos, i als últims esglaons, com un miracle, sent l’olor càlida que el transporta, que el conforta.

Com fa tants anys, com sempre, com la iaia i els seus melindros, com sa mare amb aquella bata eterna de piquets, la seva dona prepara xocolate cuit, CREO, és clar. I la infantesa torna, i els sediments es posen al puesto, i l’emoció.