Una frase, per a una postal

Des de fa uns dies tinc l’alegria que una de les meves frases forma part de la col·lecció de postals de la Institució de les Lletres Catalanes. Vaig tenir el plaer de rebre els primers exemplars de mans de Laura Borràs, la seva directora, amb qui he coincidit ja en nombrosos actes, persona que amb les seves parraules i la seva actitud sempre fa augmentar, si és possible, l’amor per la literatura. A més, l’honor és doble, ja que ella en persona va escollir la frase. Em va donar l’opció de canviar-la, però ni se’m va passar pel cap.

La frase forma part d’un dels poemes inclosos al recull  Sota la pell hi ha car encara, amb què vaig guanyar el XXII Premi Terra de fang de Deltebre el desembre de 2016.

Aquest recull de poemes van ser escrits en un període de temps molt breu, la tardor de 2015, i seguint sempre una mateixa posada en escena: de nit, sol davant l’ordinador, amb una música suggeridora, sovint d’Albino Tena, i deixant-me portar, arrauxadament, per les sensacions que em suggerien les notes. Fruit d’aquesta forma d’escriure, és el següent poema en prosa on es troba inclosa la frase, i que ara transcric:

.

M’assec al pedrís dels dies, sense ànim d’interrompre’n el camí. Lentament cauen les gotes de llum i es fonen sense recança mentre dibuixo, a pols, arestes del destí que invento sobre la marxa.

No compro daus ni profecies. Cuques de llum al terra i al cel, a infinita distància les unes de les altres, a incomparable grandària o insignificança. La llum és llum, i jo, un dia i per sempre, vaig ser petit.