Agresssivitat latent i innecessària al futbol

Sóc una persona tranquil·la, potser massa de vegades, i les discussions, insults i baralles em desagraden profundament, em fereixen, en fujo com de la pesta.

Quan era un xiquet, sovint jugàvem a pilota al carrer Sant Isidre. Fèiem dos equips i prescindíem d’àrbitre; ja ens aclaríem, més o menys. L’esperit de lluita i les ganes de guanyar no són necessàriament dolentes, però sempre arribava un moment en què el resultat semblava d’una transcendència enorme, i quan fallaves un remat, o si et passava la pilota pel davall de les cames, algú del teu equip deixava anar un renec mentre t’assenyalava acusadorament. Em sentia a disgust, i recordo que a un dels meus millors amics, amb qui ens aveníem força, li vaig proposar que sempre juguéssim junts, i que mai, mai, ens cridéssim l’un a l’altre. Ens honora haver-ho complit.

L’esport té molts aspectes positius, com allò de “mens sana in corpore sano”, l’esforç, la constància, el treball en equip...; però també en té de negatius, i molts d’aquests es multipliquen al futbol (tant dins com fora del camp), no sé per què: la picardia, l’instint d’enganyar l’àrbitre, les mirades desafiadores al rival, els insults, les puntades de peu...., en resum, l’agressivitat. I això no passa en altres esports de més contacte físic, com el handbol, el bàsquet, o fins i tot les arts marcials. No recordo veure jugadors de bàsquet (que aixequen el braç reconeixent que han comès una falta) llençant escopinades al parquet, i deixant anar el colze per colpejar el rival a la cara, voluntàriament.

Fa uns dies, sense premeditació, vaig assistir amb mon fill a un partit de futbol sala. Entre el públic, sobretot, hi havia xiquets d’entre vuit i deu anys que esperaven el descans per saltar al camp a jugar. Feia molt temps que no en presenciava un, i ja no recordava l’ambient. I se’m van fer presents de nou els renecs, les puntades de peu a la paret, les mirades de ràbia...; però aquest cop fou especialment dolorós, perquè els xiquets, i mon fill entre ells, prenien, en certa manera, nota.

Cal? Algun dia, alguna generació, trencarà aquesta cadena perversa de viure amb irascibilitat l’esport? No serem més feliços?

Demano, si us plau, a les persones que practiquen futbol, de qualsevol categoria, que siguin conscients que es converteixen en referents del més petits, i que mostrin la cara amable, positiva i, per què no, poètica d’aquest esport.