Sensacions de la visita a l'Escola Remolins

Les nits són màgiques, diuen els poetes, però els matins també ho poden ser, i el passat 31 de maig en vaig viure un, a través del programa Autors a les aules, de la Institució de les Lletres Catalanes, que no em canso d’agrair. Rebre un dels seus correus, comunicant-me que tinc pendent d’acceptar la invitació d’una escola, és un dels grans plaers de ser escriptor. Sovint, aquesta invitació no em ve per sorpresa. En aquest cas, el mestre de l’Escola Remolins de Tortosa, músic i escriptor, Ernest Redó, ja m’havia avançat feia temps la seva proposta. A l’Ernest el conec de referències de fa uns quants anys, quan va publicar el llibre Per si obres la porta, i mogut pel meu afany de col·leccionista d’amics de lletres, m’hi vaig posar en contacte. Llavors ell vivia a Maçanet de la Selva, però fa pocs anys ha tornat a la seva Tortosa natal, i durant les trobades casuals en què hem coincidit, sempre hem tingut bon feeling. Espero amb ànsia que el seu cicle vital el porti a publicar de nou aviat.

Amb l’Ernest vam pactar que li enviaria una tria dels meus relats, que considero més adients per a Primària, fins i tot algun d’encara inèdit, de la meva col·lecció de contes infantils que no aconsegueixo publicar (algun editor interessat a la sala?).

I arribat el dia acordat, em predisposo a gaudir de les sorpreses que sempre em preparen les escoles, a gaudir de la il·lusió amb què infatigablement em reben, i inverteixo, per viure’l amb tota calma, un dels dies de vacances que encara em resten de l’any passat. I les sorpreses, i la il·lusió, em sobreixiran un cop més.

Han treballat els meus contes d’una manera o altra, a totes les classes, s’han preparat preguntes, em saluden pel nom amb un somriure, han fet fibuixos, han fabricat robots (perquè el conte que més ha triomfat ha estat Totó, el robot)…

A mig matí, Ernest em presenta la directora, Eugènia Vela. El món és petit, i amb ella vaig coincidir a la mítica residència d’estudiants Sant Jordi de Tarragona, en un moment de canvi transcendental d’aquella institució, quan va passar a ser mixta per primer cop. Vam recordar aquells anys de canvis. El meu pas pel Sant Jordi fou vital per mi: allí vaig començar a escriure; allí vaig conèixer la meva dona (nèixer a la literatura i a l’amor, es pot demanar més?).

Amb tots dos visitem l’edifici. L’Escola fa una tasca essencial de cohesió social i, tot i les mancances, se’n senten orgullosos, i en tenen motius. Si algun dia aconseguim construitr un país nou, la primera cosa que li demano és una aposta clara, ferma i decidida per l’educació.

S’aproxima el final de la visita. Em porten fins al pati, on m’espera tot l’alumnat del centre, asseguts. Els llegeixo els dos contes que han tingut més èxit, i m’aplaudeixen, i em sento una estrella, no perquè brilli pels meus mèrits, sinó de felicitat.

Però per a acabar em tenen preparat un regal especial i gairebé únic. Gairebé, perquè de fet n’hi ha dos còpies. Aquest mateix curs també va visitar l’escola l’artista plàstic Jaume Rocamora, i ens han fusionat als dos per crear a Rocabau, l’autor d’un llibre amb el text de Totó, el robot, il·lustrat a l’estil de Rocamora, per part dels xiquets i xiquetes de l’escola.  I no puc evitar que l’emoció es vessi, i col·lecciono tresors sense preu.

GRÀCIES.

A la tarda, passejant per Tortosa amb mon fill, em creuo amb un parell dels alumnes que, contents, em saluden pel nom.
.
PD. Març de 2020. Dins del programa Vet aquí que Canal 21Ebre engega en motiu del confinament a casau del corona virus, en què gent de la cultura llegeix contes infantils, jo llegeixo Totó el robot: