Eren ells, de Carles Rebassa

Eren ells, de Carles Rebassa

Angle Editorial, 2016

XXVI Premi Ciutat de Tarragona de novel·la Pin i Soler - Premi Ciutat de Barcelona de Literatura catalana 2016

Sinopsi

En Sebastià ha sortit d’un centre de menors i comença el batxillerat en un institut públic. Comparteix aula amb en Jaume, un noi obsessionat pel llibre A sang freda de Capote, n’Albert Abat, un bon estudiant i líder carismàtic, i en Miquel Àngel, víctima de les burles dels seus companys i amb un entorn gens fàcil. Tots ells d’alguna manera estan marcats per la mort d’en Joel, un company de classe. Però no serà l’única mort d’aquell curs.

Amb Eren ells, la seva primera novel·la, el poeta Carles Rebassa ha guanyat el XXVI Premi Pin i Soler. Hi demostra un esplèndid domini narratiu i lingüístic, donant veu a un grup d’adolescents que cerquen la seva identitat en un univers propi, de relacions ocultes i exaltades, viscudes amb l’emoció a fl or de pell.

«Novel·la d’iniciació, amb una gran voluntat d’estil, que descriu les turbulències d’uns personatges que volen desbordar les convencions.» —Jurat del Premi Pin i Soler

«Amb dinamisme i tensió literària, l’obra és una excel·lent guanyadora del premi.» —Albert Ventura, Núvol

.

Comentari

Una novel·la per a dos tipus de persones: els que són adolescents i els que ho han estat alguna vegada.

Una novel·la a la recerda de la identitat, per preguntar-se qui sóc, si sóc en funció del jo o dels altres, qui són els altres, com intervinc o no intervinc perquè els altres siguin o no siguin.

Una novel·la per als llops que tots som, o per als llops que són els altres.

Una novel·la per a buscar-se espai sense evitar les ferides.

.

Fragments

Dins meu hi ha un silenci tan fort com una multitud que xiscla enmig d’un cercle de policia.

Hi ha molta distància entre el tu assegut al sofà davant dels teus pares amb el diari i el Telenotícies, i tu amb les coses que tens i les coses que ets. Tu ets com el dolor d’una serra elèctrica plena de rovell enmig d’una sonata de Schubert.

De vegades parlem de “la nostra vida” com si fos una mena d’ésser viu, però jo crec que la vida, així com com hi pensam i la tractam, no és més que el resultat dels altres en les nostres accions.

A cada envestida tu sabies que l’estimaves i que ell deixava que l’estimessis. Vas ser feliç dues vegades.

Té unes dents grogues i les genives com l’aigua d’una font vora una ermita.

“Què vols fer?”, “Fer un tomb”, “Entesos”, i vam començar a caminar, tira-tira, amb aquella tranquil·litat incòmoda de no saber què dir, i amb aquella embafada de caminar sempre tira-tira per allà mateix, sense trobar un camí que ens meni a un lloc que no coneguem i ens hi puguem perdre perquè jo no hagi de ser en Sebastià i ell no hagi de ser en Miquel Àngel i no semblem dos que van tira-tira i no saben qui són l’un per l’altre.

Dos sempre són més forts que el poder. Quan dos són dos, ja pot venir una multitud atemorida amb torxes enceses.