Mazurca para dos muertos, de Camilo José Cela

Quan vaig llegir per primera vegada Mazurca para dos muertos, de Camilo José Cela, jo tenia dinou anys. Era setembre, i les editorials aprofitaven l’inici del nou curs per a oferir col·leccions de llibres amb periodicitat setmanal. Jove, amb pocs recursos, i lector empedreït, vaig aprofitar l’oferta de llançament de la col·lecció per fer-me amb aquesta novel·la i Los santos inocentes, de Miquel Delibes: quina gran inversió!

Llabors em va causar bones sensacions, i amb la resta de llibres, el meu tresor, m’acompanyà a viure a Tortosa, i tot aquest temps l’he tingut en una lleixa ben a la vista. Però no ha estat fins ara que m’he decidit a rellegir-lo. No recordo exactament quin efecte em causà fa més de trenta anys, però ara he xalat desmesuradament.

La novel·la és un prodigi d’enginy, una tempesta literària, una tromba de personatges i paraules que no paren de girar, que t’envolten i t’arrosseguen al seu terreny, i l’autor et fa ballar a un ritme frenètic per aquesta comarca gallega de la postguerra, on els habitants viuen la vida i la mort de forma apassionada i terrena alhora, i es deixen endur per l’amor, i per l’odi, i ens fan partíceps, i nosaltres ens deixem fer, allí al mig d’aquest espectacle.