Amb La vida darrere de l'aparador a Tarragona

El passat dimecres 21 de febrer em regalo un dia de festa per a agafar amb tranquil·litat dos actes a Tarragona, una ciutat que estimo perquè està impregnada de moltes emocions inoblidables, i set anys d'estudis i altres coses. 

I el regal ja comença amb el viatge, amb tren (tot i que l'empresa ferroviària no ens tracti amb massa estima, amb aquests vagons tan durs típics de rodalies, i no gaire aptes per a trajectes més llargs), cosa que comporta un deixar-me portar, gronxar, pensar, llegir, o simplement badar. I aquest cop, conversa amb l'amiga i companya multidisciplinar Marta Escolà, a qui li dec aquestes fotografies tan maques i que col·labora al programa Tràfic d'Abstraccions de Tarragona Ràdio, del qual ja he parlat. 

Després del programa, rambla amunt seguint un trajecte que he fet multitud de vegades, fins a la llibreria de la Rambla, on a la porta ja m'esperen uns quants amics: la Mar i el Romà, el Xulio, l'Alfons Cama, la Conxita Jiménez, la Rat Cebrian... i Francesc Valls-Calçada que m'acompanya a la presentació del llibre.

Parlem sobre el viatge petit i quotidià que representa La vida darrere de l'aparador (Onada Edicions), sobre la humanitat que he descobert entre els personatges involuntaris que hi apareixen, sobre el món del petit comerç que sembla abocar-se amb perill a l'extinció.

Em pregunten per l'objectiu d'aquesta mena d'experiment literari, i confesso que no era tan ambiciós, que normalment no em marco objectius, i que simplement em deixo seduir per un repte, per un estímul, del qual vaig estirant i que gairebé sempre, encara que no vulgui, em porta a parlar d'uns mateixos temes o personatges, sovint secundaris i humils.

Abans d'arribar a la llibreria he fotografiat alguns comerços tancats, bastants, com també passa a Tortosa, i temo que a altres ciutats. Un món que canvia, és ben cert, però intento desdramatitzar i recordo que el món ho ha fet sempre, això de canviar. No sé si podem fer res per evitar-ho, no sé si ni tan sols és bo, però els escriptors, encara que sense voler, deixarem constància de les petites coses perquè no caiguin a l'oblit.
.
I també la mirada en blanc i negre de l'amic Xulio Ricardo Trigo en aquest enllaç