Habrá valido la pena, d'Enric Panisello

Des de que estic al món de la literatura sempre he mirat d’anar col·leccionant autors i autores, de manera que quan en descobreixo un de nou, especialment si és proper a les Terres de l’Ebre, miro de posar-m’hi en contacte, per al que convingui. Més d’una vegada ha estat a l’inrevés, i autors que han escrit la seva primera obra, es posen en contacte amb mi per tal de buscar consell. Això provoca emocions diverses, d’orgull perquè hagin pensat que la meva opinió els pot ser útil, de tendresa en recordar els meus inicis, i de certa sorpresa per què jo, després de tants anys intentant viure del “cuento” sense aconseguir-ho, considero que em trobo més en la fase de rebre consells, que de donar-los. Però sigui com sigui, no dubto en posar-me al seu servei per a, almenys, parlar-los de la meva experiència i oferir-los les poques coses que sé, i les moltes sobre les que dubto, de manera que sempre penso que, enlloc d’obrir-los portes, els he ensenyat massa finestres.

Fa uns mesos, fou Enric Panisello que em va demanar consell, ja conegut a les nostres terres per la seva vessant musical, i per això ara em fa goig tenir el seu llibre a les mans.

Després de llegir els seus poemes, coincideixo en molts dels comentaris que Baltasar Casanova escriu al pròleg. Es nota un gran domini del ritme, possiblement fruit de la seva vessant musical, però jo crec que va més enllà, i que és quelcom natural a l’Enric, que sap jugar amb les paraules amb la facilitat d’un xiquet, amb un enginy i una frescura que se li descobreix de seguida a les seves actuacions amb la guitarra. Domina les estructures clàssiques sense deixar de ser modern, amb tocs d’humor agredolç. He escoltat comentaris de gent que diuen que sabineja, o que, millor encara, que ens recorda a Javier Krahe, però l’Enric té personalitat pròpia, afany creatiu, i aquell do tan preuat de no parar de sorprendre, fins i tot a si mateix.