Cites literàries

Els poetes aixequen castells en l’aire, els bojos els habiten i algú, a la vida real, cobra el lloguer.

Kafka i la nina que se’n va anar de viatge, de Jordi Sierra

 .

Les desgràcies que causen els pecats dels homes mai no só nsuficients per esmenar conductes extraviades. Per això les presons i els prostíbuls sempre estan plens.

Cal·ligrafies agòniques, de Miquel Àngel Vidal

 .

No vaig nèixer llop. A vegades, emperò, he pensat que ningú no neix llop. Potser, s'esdevé llop.

He jugat amb llops, de Gabriel Janer Manila

 .

No m'acabava d'agradar gaire tirar contra persones d'aspecte tan semblant al meu.

El genet nu, de Joan Giné

 .

-T'estimo.

- Però, què dius? Com Ho saps? Has estimat algú alguna vegada?

- No, per això ho sé

El pintor d’ombres, d’Esteban Martín

 .

Quan dos nàufrags de muntanya s'han fet un tip de riure costa molt més que es matin a escopetades.

Les edats d’or, d’Albert Sánchez Piñol

 .

Tot el que un escriu és suc autobiogràfic, legítima revenja, crit metoditzat. Els llibres, com els aliments, haurien de dur una etiqueta amb la seua composició: tant per cent de fel, de libido, de brossa...

L’home manuscrit, de Manuel Baixauli

 .

No és millor dependre del moviment que de la immobilitat? D'un riu, que d'un cadàver?

Dues cartes, de Slawomir Mrozek