Dimonis de mitjanit, d'Emili Gil

DIMONIS DE MITJANIT és una via ideal per endinsar-nos en l'imaginari d’Emili Gil, si encara no heu llegit cap de les seves novel·les o contes.

Com no podia ser de cap altra manera, dins de les seves pàgines hi ha foscor, sordidesa i fascinació per la mort però també l’esperit vitalista i renovador dels escriptors de principi segle XIX.

Aquest poemari no és per a infants ni adolescents que busquen respostes poètiques als seus dubtes, o de gent que cerca el confort d'uns mots dolços o sensiblers. No pas, amics: és una sendera en la qual ens acompanyen vells dimonis, com ara en Poe, Vinyoli, Cioran, Bukowsky, Piaf, Ruyra...

Un camí potser inquietant i entenebrit però també roent, abundant i imaginatiu, com ho és aquest món, tot allò viscut i aquell que hem de viure encara.

                                                                                  Jaume Carbó(poeta del Nord)

.

La poesia d’Emili Gil és una bafarada d’aire fresc en la decadència cosmopolita general, i en la tendència globalitzadora particular, que somou les bases academicistes líriques, no pas a partir de termes estilístics o retòrics, ni de mètriques i versificacions més o menys estrambòtiques, sinó a través del símbol i del mite més directes, que arriben com fletxes enverinades d’Eros als no-cors dels lectors.

P. G. i Esteve (poeta del Sud)