EL PODER DE LES PARAULES

Fa un parell d’anys, aproximadament, l’Ajuntament va instal·lar al passeig de la vora del riu unes lletres immenses amb la paraula TORTOSA, d’un roig típicament local que fa conjunt amb el pont que abans travessava el ferrocarril.

És rara la vegada que passejo per allí, molt sovint per cert, i no hi ha alguna persona fent-s’hi fotografies: alguns dins de la O, d’altres a sopluig d’una T, els més joves i àgils, asseguts a cavall. I gairebé tothom somriu, és com un joc irresistible, tant se val si es tracta de tortosins de tota la vida, com de turistes que estan de pas.

El poder de la paraula, què us he de dir jo, un escriptor especialitzat en nanocontes!

Les paraules em fascinen de ben petit, i no tan sols dins dels llibres, sinó en qualsevol lloc. Si trobo un paper tirat al terra, si hi distingeixo de lluny el rastre d’alguna paraula, m’hi aboco goludament, com qui recerca un tresor. Potser el meu cas és exagerat o malaltís -no ho descarto-, però aquesta fascinació per les paraules crec que és general. Som animals eminentment literals: el llenguatge, les paraules, les lletres, sobretot des de que es va inventar l’escriptura, ens han fet més humans, tot i que de fet, són causa i efecte alhora, de la nostra humanitat.

Una imatge val més que mil paraules, diuen, però també a l’inrevés, i un bon exemple és el cas amb què he iniciat aquesta reflexió: la paraula TORTOSA com a imatge que pot resumir tot un viatge, unes experiències, unes emocions. Hi ha paraules de gran transcendència que evoquen sensacions múltiples i diverses, gairebé infinites (amor, amistat, solitud, angoixa...), però també en són capaces paraules més humils, amb el mateix poder d’evocació (pèsol, flassada, pastisset...).

Som humans, i les paraules són temptadores, gairebé tant com la visió d’un rostre humà, irresistible per al nostre cervell, que no pot evitar centrar-hi tota l’atenció.

Potser les paraules són el rostre dels nostres pensaments, de les nostres emocions.