La natura exposada, de Erri De Luca

La natura exposada, de Erri De Luca

Bromera Edicions, 2019
Sinopsi

En un poble allunyat a les muntanyes, un escultor que coneix molt bé la contrada comença a passar persones clandestinament d’un costat a l’altre de la frontera. No ho fa a canvi de diners, i això crida l’atenció d’un dels viatgers, un escriptor que explicarà la seva història. Els mitjans, interessats per la notícia, volen saber més coses de l’escultor, que decideix marxar a un poble a la vora de la mar. Allà, el mossèn li fa un encàrrec d’allò més particular: restaurar una estàtua de marbre que representa el mateix Jesucrist i dotar-lo de sexe.

Amb el seu estil personal, Erri De Luca reflexiona en La natura exposada sobre la presència de la religió en les nostres societats, però també en les nostres vides, i més encara sobre els límits entre allò sagrat i allò profà, entre la bellesa humana i la bellesa divina.
Alguns fragments:

Perquè la mort sigui justa, ha de ser igual la manera de morir, la seva maner d’estrènyer. No es pot dir , com afirma el poeta persa, que la mort és justa perquè colpeja tant el pobre com el rei.

 .

Un cop apagada la flamarada, tornàvem a ser els mateixos d’abans. Però aquesta vegada estem sobris i no hi ha cap abans on poder tornar. Un ganivet talla encara que no es faci servir. Només d’agafar-lo ja talla. Mires l’altre a la cara i ja ha tallat

 .

A vegades tinc el desig d’agafar un arbre amb les mans, Tinc la sensació de notar cim li circula la saba. Et molesta si et comparo amb un arbre?

 .

 -No tinc clar si ets molt savi o molt estúpid.

-Soc vell, un camí entre el cos i la seva ombra.

-Doncs jo et trobo molt cos i molt poca ombra

 .

Em respon que els homes volem escorcollar els límits de l’univers.

-Sembla que no ens correspongui-li dic jo.

-Exacte, però no tenim llibertat d’aturar-nos. Pertanyem a una espècie implacable.

 .

Em sorprenc dient bestieses. Combinades amb la cara seriosa que faig la fan riure. Un home se’n pot enorgullir, de la rialla d’una dona. O potser riu per fer-me content, per una mena de compassió més desconeguda.

 .

No està bé treure’s importància per no molestar els que ens envolten. Estem fets per resplendir, tal com ho fan els nens