Sal negra, de Manel Vallés i Arín

Sal negra, de Manel Vallés i Arín 

Edicions del Sud, 2019 

Sinopsi

vint-i-set poemes de temàtica molt diversa, alternats amb vint-i-un haikús que fan de fil conductor.

Del pròleg de Sant Borrell: El llibre va intercalant poemes curts, més tradicionals, amb poemes estirats, més viscuts. Tot i el pes del temps, del passat, el desig de viure es manifesta de forma insistent. Alguns dels poemes més viscuts parteixen d’una crítica a la realitat, amb una gran visió poètica. És quan el llibre s’aixeca de les mans del lector per a convertir-se en un mirall. M’agrada Manel Vallés quan es deixa anar, quan escriu de forma lliure, sense pressions històriques, ni influències d’estil. Unes altres vegades, plasma experiències molt evidents, però els poemes evidents potser acaben sent els poemes que més coses que poden explicar. Els poemes evidents també formen part de la poesia catalana de l’experiència. Evidentment, l’experiència acaba sent l’evidència d’un mateix. Els poemes curts acaben sent petits anuncis.

De sobte, vas llegint el llibre i apareix un poema quotidià que expressa la transcendència del moment. També hi ha records sobre tots els anys viscuts a Barcelona, realitats comparades. Manel Vallés escriu estampes, imatges reals que no tenen res a veure amb les imatges que es publiquen a les xarxes socials. S’allunya de les imatges ideals que no duren ni un instant, una felicitat que només s’expressa en el moment d’enquadrar la imatge, com si la felicitat del segle xxi estigués realment en una fotografia, com si les imatges captades en una mil·lèsima poguessin reproduir una part d’aquell instant. El poema «Roses i espines», per exemple, resumeix la lluita que manté amb les plaents veritats i les amargues mentides. Llegeixes el poema i t’arriba una altra de grans dimensions, de cendres (passat) i foc (present), un altre joc subtil entre el passat i el present. Vallés és categòric en aquest poema. Desitja l’equilibri, una de les grans qüestions de fons del seu primer llibre. Per ell, les cendres del passat s’han d’oblidar perquè estan apagades. Molt bo.

Manel Vallés busca interpretar el temps. Si poguéssim conèixer la intel·ligència del temps, canviaria realment la nostra forma d’actuar. Potser les coses més complexes són les més necessàries i potser les coses òbvies són les més complexes d’expressar. A mesura que vas llegint el seu llibre, vas compartint les seves reflexions poètiques, tristes i amargues. A la vegada, vas llegint poemes d’amor i desamor, contundents, desitjats i després viscuts, amb imatges musicals. També apareixen poemes humorístics que claven de forma magistral la situació, moments magistrals que semblen converses poètiques amb el lector. M’agrada llegir llibres i guixar-los, embrutar-los, viatjar amb ells, abraçar-los i llençar-los per a veure tota la poesia que s’amaga. Viatjar amb un llibre de poesia és una forma multiplicada de viatjar. Llegeixes poesia i mentre vas viatjant, acabes veient tots els viatges que encara no s’han realitzat, tota la poesia que encara no s’ha pogut escriure. Manel Vallés és dels poetes que viatja, escrivint, i que, a la vegada, escriu, viatjant.