Un fuet i dos móns

Com a amant del gènere breu, m’agrada la capacitat de síntesi dels anuncis de televisió, que sovint utilitzen clixés socials o culturals per a subministrar, amb el mínim temps  possible, el màxim d’informació. De vegades tenen la capacitat d’explicar en pocs segons tota una història que els televidents completem aportant la nostra dosi  d’experiència.

Fa unes quantes temporades que una coneguda marca alimentària promociona el seu fuet a partir d’històries familiars ambientades al món rural, amb algun o altre conflicte, que sempre se soluciona gràcies a la màgia d’aquest embotit.

L’anunci d’enguany m’atrau especialment. Quasi com qui no diu res ens presenta dos models de persones, de famílies, de móns:

-Els uns, els amfitrions, ho tenen tot previst, al seu lloc, són previsibles, metòdics, mesurats, pateixen que tot estigui com cal (segurament pateixen massa per tot), s’inquieten perquè els convidats arriben tard, i no permeten les seves filles que tastin el fuet (que espera tallat temptadorament damunt d’una taula de fusta) fins que no arribi tothom.

-Els altres, els convidats, els cunyats, arriben quan els va bé, sense cap remordiment, somriuen despreocupadament, viuen el moment, fan bromes sobre l’aparent excel·lència dels uns, i es llancen sobre el plat de fuet sense esperar que ningú no els doni permís, davant la cara irritada i plena de frustració de les xiquetes, que el veuen passar impotents per davant dels ulls.

Tranquils, tot acaba bé, al final sempre apareix un segon fuet que calma els ànims i la gana, i que uneix aquests dos món que, a priori, semblen incompatibles.

Aquests dos tipus de persona es poden trobar dins d’una mateixa família, d’una colla d’amics, o entre companys de feina. Això provoca conflictes, sovint els uns irriten els altres. Uns no suporten la improvisació, l’aparent manca de responsabilitat i tenen la formiga com a ídol. Els altres no poden amb l’excés de pulcritudi rigidesa, gaudeixen del moment i somien ser cigales un estiu etern.

Segurament els uns podrien aprendre dels altres, i els altres contagiar-se una mica dels uns, i això els faria més feliços, i més iguals. Però no, potser està millor així. Si ets d’un tipus de persona, no pots pretendre convertir-te en un altre, no funciona, i potser no cal.

(Article publicat a la Marfanta, el passat 11/09/2019)