Tortosa desapareguda

Un honor haver escrit el pròleg del llibre Tortosa desapareguda, d'Albert Curto.
.
PRÒLEG

No hi ha res que duri per a sempre; és una de les coses que aprens amb l’edat, o si t’agrada tafanejar pels racons més polsosos de la història.

El temps és implacable, i l’ànsia humana de transformar-ho tot, insaciable, de vegades amb criteri, d’altres vegades, precipitadament i amb massa llepolia. Amb el pas dels anys hem pogut constatar amb els nostres propis ulls els canvis que ha sofert el món, en general, i la nostra ciutat, en concret. De vegades no en som prou conscients, i tenim temptacions de caure en el tòpic de que res no canvia mai; però només cal furgar una mica al record, o veure una fotografia de quan érem més jóvens, perquè ens adonem dels canvis.

La fotografia, vet aquí la nostra amiga fidel que llança un bot salvavides al naufragi dels records, que d’altra forma surarien difusos, confusos, enmig de la desmemòria, o es tunejarien a mercè de la nostra imaginació més creativa o perversa. La fotografia protegeix de l’oblit aquella festa d’aniversari, aquell viatge amb els pares, ens recorda que un dia fórem més prims, que algun cop teníem cabell, o que vestíem roba extravagant... ,i aquella plaça on jugàvem amb xiquets i xiquetes que, alguns, no hem tornat a veure, la façana d’aquella església que, miraculosament, ha canviat de lloc, o la fàbrica on treballaven els nostres iaios.

Sovint he definit Tortosa com un gegant adormit, aclaparat de vegades pel pes de la seva pròpia història; una història que, afortunadament, podem respirar encara, passejar-la, aprendre de les ferides que ens mostren les pedres que demanen, a crits, alguna carícia de tant en tant. M’agrada veure fotografies d’una Tortosa encara recent i, sobretot, compartir-les amb mon fill, i aprendre junts on s’alçava una vella església, com llepava l’Ebre la ciutat, imaginar el soroll dels carros en passar pels carrers empedrats, com vestia la gent de qui en som hereus.

Aquestes imatges d’una Tortosa vella i desapareguda, de vegades, ens assenyalen amb un dit acusador, i fan que ens fixem en les botigues tancades amb una reixa eterna, en les aigües que abraçaven les cases, en les cases que s’abocaven al riu, en els xiquets i xiquetes bruts de fang, en les dones i els hòmens de rostre borrós, en els cotxes de sostre i pas amable... Però nosaltres ens resistim a sentir-nos culpables. Tot aquest joc començà abans de les nostres primeres passes, i continuarà més enllà del nostre darrer plor. Només som la baula d’una cadena, nosaltres, pobres mortals, figures tremoloses que, amb una mica de sort, se salvaran del naufragi digital i podran ser observades dècades enllà, com si fossin estàtues. Potser algú, algun dia, tindrà temptacions de caure en el tòpic de que els temps passats sempre són millors, o ens mirarà amb una mica de clemència.

Som part activa, i fins i tot protagonista, dels canvis i, vull creure que també del progrés: no ho siguem dels oblits, perquè la riuada del temps s’ho emporta QUASI tot.