OCTAVI OBÈLIX

Un nou article a la Marfanta:

OCTAVI OBÈLIX

En un racó de la Gàl·lia, hi ha un poble que es resisteix a l’Imperi Romà, gràcies a una poció màgica que es prenen de forma puntual, en cas de necessitat, i que els atorga una força extraordinària. Però a un dels seus habitants, Obèlix, no li cal prendre’n mai, perquè va caure de petit a la marmita de la poció, i la seva energia és inesgotable.

Fa anys que defineixo Octavi Serret, de Vall-de-roures, com l’Obèlix dels llibreters. Qui l’ha tractat alguna vegada, m’entendrà perfectament.

És difícil no caure seduït pel seu dinamisme, no deixar-se hipnotitzar per la velocitat amb què t’explica els seixanta-quatre projectes que porta entre mans, mentre ven una dotzena de llibres, tres bolígrafs de diversos colors, la revista que sap que tant t’agrada i li recorda a una altre client que ha arribat el suplement dominical que va reservar, alhora que contesta el telèfon i fa una fotografia de grup al costat d’un autor que dedica exemplars a lectors que encara no saben que els compraran i que, en pocs segons, penjarà a les xarxes. Però la seva activitat no es limitava a l’àmbit de la llibreria, sinó que  organitzava varietat d’activitats, trobades, xerrades, i l’impuls editorial de diversos llibres col·lectius.

Octavi mima els seus autors, els truca per telèfon de tant en tant, i la seva prioritat no era fer presentacions, sinó reservar-los lloc al mític tamboret a dos pams de la caixa registradora, rere un pila de libres que gota a gota anava minvant.

Jo el vaig conèixer gràcies a l’impuls de la Fira del Llibre Ebrenc, l’inici de moltes coses, que tingué l’encert d’atraure aquest intrèpid llibreter a Móra d’Ebre, tot i la seva ubicació a la comarca aragonesa del Matarranya, o precisament per això. Sempre recordaré la impressió que em va causar arribar per primera vegada a la llibreria Serret i veure l’aparador farcit de llibres ebrencs, inclosos els meus (en aquells anys era estrany aquest fet que hauria de semblar normal i, encara avui, moltes anomenades llibreries de les Terres de l’Ebre continuen sense fer-ho). I no tan sols a l’aparador, sinó al taulell principal, tot just entrar a la llibreria, a la seva vora, per tal de recomanar-los a la clientela de manera insistent. Tot just entrar aquell primer dia, va sortir a donar-me a la mà i em va dir pel meu nom, a mi, que era molt desconegut llavors (i ara també, no ens enganyem). I aquesta és la seva forma de ser, directa, entusiasta, encomanadissa.

Mai li agrairem prou la seva aposta pel llibre ebrenc, en concret, i pel llibre en català, en general, fora dels límits arbitraris de Catalunya, que el portà a rebre el Premi Nacional de Cultura.

I fa unes setmanes ens arriba l’esglaidora notícia que la llibreria Serret tanca.

Però cal recordar allò que vam aprendre a l’escola, que l’energia no s’esgota, es transforma, i Octavi seguirà sacsejant el món cultural, potser des d’una altra perspectiva, però segur que amb la mateixa i màgica força.