Mentre m’atenen a la verduleria, una dona gran recorda a la dependenta que ahir va reservar una capsa de pastissets. Ho diu amb cert to d’alarma que intenta dissimular, després d’observar que la lleixa on acostumen a exposar el dolcet està buida. La dependeta la tranquil·litza, a mitges; creu que dins hi ha una capsa on hi posa “reservat”. La dona llavors li treu importància: ella no en voldria comprar, no li convenen, i afegeix dos o tres excuses/arguments més. He comprovat moltes vegades que la gent gran es veu amb una mena d’obligació d’explicar per què compren una cosa o una altra, com si els calgués justificar-se. Potser simplement els agrada conversar.
En aquest cas, crec que no cal justificar res i l’únic que puc fer és solidaritzar-me: a tothom ens va bé una mica dolçor a la vida.
I tant, ja sigui amb un dolç físic o amb una altra mena de dolçor.
ResponElimina