No acabar d'acabar mai

Arribar al punt i final d'un llibre és molt reconfortant. Enrere queda el moment màgic en què se't va ocórrer la idea, després una de les parts que per a mi és més ingrata d'esquematitzar el contingut (per això busco idees que em permetin improvisar). Després l'etapa més llarga de teclejar el text, que requereix constància per tal de no perdre el fil ni la coherència.

Fa uns dies he arribat a aquest moment de satisfacció en què veus el provisional punt i final. Has fet el cim, però encara no dónes el llibre per acabat. Falta una part important que, si no vas en compte, pot esdevenir eterna, obsessiva: les incomptables relectures, retocs, les minúscules modificacions que de vegades consisteixen en canviar de lloc una paraula per a tornar-la a posar un altre dia, fins que el text se't comença a ennuegar i ja no ets capaç de distingir si té o no té alguna mena de qualitat.

Aquesta obsessiva etapa em recorda un famós fragment de la pel·lícula Karate kid: dar cera, pulir cera; dar cera, pulir cera...