Manhattan

 

Matí festiu d’hivern enmig d’una sèrie potser excessivament llarga de festius. Res a fer. Fa fred. Cafè amb llet ben calent, una manteta, i l’enèsima revisió de Manhattan, de WoodyAllen.

És molt difícil dir quina és la nostra pel·lícula preferida. Tots en tenim cinc, deu, una dotzena, que ho podrien ser, i quan n’acabem de veure una d’elles, tenim la temptació de dir que és aquesta la número 1, fins que en miren una altra de la llista. Però sense cap mena de dubte, Manhattan és una de les candidates.

A meitat pel·lícula, s’aixeca mon fill, que es posa dins la meua manta i es posa a jugar. De tant en tant faig que es fixi en determinada seqüència, en alguna de les meravelloses imatges en blanc i negre. És petit, ja ho sé, però alguna cosa queda.

Al final de la pel·lícula, el protagonista esmenta algunes coses per les quals val la pena viure: Louis Armstrong, L’educació sentimental de Flaubert, les pomes i peres de Cezanne...; jo afegiria, Manhattan de Woody Allen.