Emprenent el vol

 

21 de juny de 2021. Festa fi de curs i fi de Primària de la primera promoció de l’Escola Sant Llàtzer del nostre fill; una tarda plena d’emocions que es vessen pels ulls, perquè és una classe molt especial. En aquest mateix dietari, nou anys enrere, explicava l’entrada a l’escola del nostre fill, aquell primer dia que era seu, que era nostre i que era també d’una Escola que naixia, amb tot el que això comporta d’incertesa i d’il·lusió. Encara no existia l’edifici definitiu, i només disposàvem un mòdul prefabricat. L’Escola naixia aquell 2012 amb només una classe, la nostra, que ha esdevingut fundacional, i ja des de l’inici, amb tres anyets,  han estat els “grans”. Aquell any eren els únics, una escola gairebé familiar, que va facilitar que els vincles fossin més estrets. Després s’han anat incorporant classes, fins a completar aquest 2020-2021 tot el cicle de Primària. L’inici fou especial, amb càmeres de televisió i autoritats incloses, per a deixar constància del moment històric. I el final no ha estat menys especial, amb tota la problemàtica de la covid que han hagut de superar.

I ara, aquells primers xiquets i xiquetes emprenen el vol. Aquest cúmul especial de sensacions plana durant tot l’acte, i circula entre les famílies –a qui fins pocs dies abans no ens havien autoritzat a assistir a l’acte, amb la tristor que això comportava-, assegudes rere els protagonistes de l’acte, a distància reglamentària.

Les xiquetes i xiquets ho viuen com una festa; comencen les vacances, i no tenen perspectiva encara del canvi que avui s’inicia. Però les mestres, treballadors del centre i famílies, no podem evitar l’embat de les emocions. Records i agraïments centren gairebé totes les intervencions. El nostre fill explica micròfon en mà –sé com li agrada fer-lo anar- el projecte de la seva tribu, i després participa en una molt emotiva cadena d’agraïments. I el futur també, en forma d’arbre que es plantarà al centre en record d’aquesta promoció, i una enorme “damajuana” que avui s’estrena, que s’anirà omplint de pedres que representen a cadascun dels xiquets i xiquetes que aniran passant per l’Escola.

A mi em toca parlar en representació de les famílies. És difícil retenir el plor. Entre altrs coses parlo de la velocitat amb què passa el temps, de la relació especial i única que s’estableix amb les companyes i companys de Primària, que es manté per molts anys que passin, i del paper de baula vital que assumim els pares i mares, a mig camí entre ser “el fill de” quan érem petits, fins a “el pare de” que som ara.

L’endemà encara queda un últim dia de classe. El vaig a buscar amb la meva dona. Mentre surten, els faig una foto als dos, que després poso al costat d’aquella primera foto de fa nou anys, per fer evidents les similituds i diferències. Aquell dia, el nostre fill es va deixar anar de la mà per a pujar la rampa provisional, il·lusionat d’entrar a l’escola dels “grans”. Avui, més gran i carregat amb un sac ple de memòries, surt decidit a l’espera de l’Institut, cap al futur que ens espera.