Coses que trobo

 

Si em seguiu només una mica a les xarxes, coneixereu el meu hàbit, mania o vici, de fixar-me en les #cosesquetrobo al carrer. Ho recomano, descobrireu un món fascinant de petits objectes que atresoren milers d’històries. A banda dels tradicionals mitjons desaparellats que apareixen a Tortosa els dies de vent, hi ha un subgrup d’elements també molt freqüent, l’origen dels quals és fàcil de deduir, sobretot si heu tingut xiquets petits. Podem imaginar l’escena, la mare, pare, àvia o avi, distrets una dècima de segon, una fracció minúscula de temps en què baixen la guàrdia, suficient perquè el seu tendre plançó, potser jugant o experimentant, faci saltar del cotxet, en trajectòria parabòlica, un mitjonet, una sabateta, un xumet, un juguet, o aquesta mena de nino drapet de la imatge, que els agrada tan esprémer amb els ditets. La seva vida, abans d’aquest instant transcendental, ha estat farcida de carícietes, grapejadetes, llepadetes, xucladetes, i mossegadetes amb dents de llet. Tot plegat, molta pressió i responsabilitat per a un humil nino, a jornada completa, amb periòdics i breus moments de descans. Uns temps que, de ben segur, poques hores després, ja deu enyorar.

Ara es troba estés contra l’aspra i dura calçada, tot just sobre l’esborrada línia que separa els dos carrils del carrer. Li han passat pel damunt cotxes, furgonetes, tractors, bicicletes, patinets... i la indiferència. No li veig el rostre, fa temor imaginar-lo. Deuen quedar restes d’un somriure de rateta, l’olor de colònia fresca que s’esvaeix.

D’una puntada de peu l’acosto a la vorera.