Boulder, d'Eva Baltasar

 

Boulder, d'Eva Baltasar 

sinopsi

La protagonista de Boulder és una dona atreta per la solitud com per un imant. Es guanya la vida fent de cuinera en un buc —la situació perfecta: una cabina, l’oceà, moltes hores per encarar el buit i algun port on conèixer dones. Fins que una la reté, se l’emporta entre les quatre parets d’una casa i l’embarca en la gestació assistida d’una criatura. ¿Què en farà, la maternitat, de l’amant coneguda en un bar? ¿I què farà ella a la gàbia?

L’obra de Baltasar torna a atracar entre nosaltres amb una heroïna com només sap crear-les ella: camuflada amb un nom geològic —el de les roques solitàries enmig del mar— i perfectament intractable, si no fos que caus als seus peus.

 

Comentari

Dues persones amb camins vitals diferents, unides per l’amor, aquesta estranya cola capaç d’unir ànimes tot i ser aparentment distants, o precisament per això. Una vol crear llaços familiars, tenir un fill; l’altra, que ens narra la història en primera persona, té un anhel irreprimible de llibertat, de solcar mars sobre la primera nau que surti de port, en sentit literal i figurat, una gana de menjar-se a mossegades la vida i una set de passió a la qual s’hi aboca sense remei. Pot sembla una història d’amor antiga, i de fet ho és, i són milers les novel·les en què aquests dos personatges són una dona i un home. Però a Boulder les dos protagonistes són dones, i la seva relació passional no es tracta des del prisma d’una possible problemàtica causada per la seva sexualitat, sinó que l’autora i la narradora plantegen el tema del lesbianisme amb naturalitat, com caldria que ho tractés potser tothom.

Boulder, com així anomena la narradora la seva parella, accepta la idea de tenir un fill per amor, tot i que aquest fet sigui contrari al seu desig de provisionalitat. Però la màgia esdevé, i li regala moments de tendresa que no imaginava viure.

L’amor, la passió, la dicotomia entre la llibertat individual i la responsabilitat de formar una família, són temes molt vistos, però l’autora ens els mostra despullats, directes, francs, i envoltats d’una poesia que no li és gens aliena.

Alguns fragments:

ens donem els mòbils. L’abraço com els bojos abracen un credo o es pengen dels arbres.

Me la bec, com si m’haguessin educat per al desert.

 L’aturo amb una mà, que llisca pel seu ventre amb un gest decidit, com quan al punt àlgid d’un concert el director de l’orquestra convida a entrar nous instruments.

 Les paraules que evoquen malalties s’haurien de poder cremar

 Perquè l’amor fa sediments i els sediments tenen memòria.

 Tasto la seva boca abans del primer petó i em sento com un insecte atrapat d’uns d’una flor. M’afarto de l’aroma i la textura, camino dintre seu amb les ales replegades, abstreta de tot. Li pregunto el nom er tenir algun ornament amb què abillar-me mentre el dia s’arrossega més lent que mai.

 I tanmateix he descobert que no pots gronxar un fill sense somriure. Ho he provat i és impossible. Els nens petits tenen aquest poder, imposen la seva alegria al malestar ordinari dels adults. És un poder fugaç, una pols d’or que et galoneja les espatlles i et recorda que no ets simple soldat, simple grumet. Amb prou feines te n’adones. Un adult ha perdut l’interès per les coses brillants. Un adult és el contrari d’un ocell. Quan preparo l’esmorzar, cada matí, el gronxador humit i quiet on ara sec sembla el testimoni d’un crim sense importància.