La drecera, de Miquel Martín i Serra

 

La drecera, de Miquel Martín i Serra

Sinopsi

El narrador d’aquesta història, tot just sortit de la infantesa, viu en un petit poble de l’Empordà amb els seus pares, que fan de masovers al xalet d’una família benestant. Fascinat, observa la vida dels senyors i els seus fills, que habiten un món inaccessible i cada vegada més contradictori per a ell. Amb el pas dels dies i les estacions, replegarà la seva mirada sobre l’entorn que el veu créixer i que sembla perillar cada cop més, amenaçat per un nou model de vida.

La drecera ens descriu un paisatge físic i humà desaparegut, víctima de la pressió urbanística. Miquel Martín i Serra reivindica, amb un llenguatge ric i molt lligat al territori, les arrels d’un poble situat entre la terra i el mar i ens ofereix, amb una delicadesa fora del comú, un relat exquisit i subtil sobre el trànsit a la vida adulta, pas dels dies i les estacions, replegarà la seva mirada sobre l’entorn que el veu créixer i que sembla perillar cada cop més, amenaçat per un nou model de vida.

Comentari

Arribo a La drecera amb expectatives molt altes, perquè he vist comentaris força bons sobre el llibre. De totes maneres hi procuro entrar net de prejudicis, amb la mateixa il·lusió que enceto cadascun dels llibres, com el xiquet que desembolica un paquet. I la lectura, des del seu inici, em resulta molt propera. Cada lector aporta la seva experiència vital al llibre que llegeix, és impossible deslliurar-se’n, i innecessari. Estic segur que les sensacions seran molt diferents si el lector es va criar en una gran ciutat que en un poble petit. Per edat, l’autor podria ser un germà meu petit, o un cosinet, per tant el llibre està carregat de l’aroma d’una època que tinc impregnada a l’ànima a través de tots els sentits, i de la televisió que tots miràvem llavors, i d’unes expectatives en forma d’herois futbolístics que em desperten tendresa. Però sobretot m’uneix al protagonista el fet de ser de poble. Ell de l’Empordà, i jo del Priorat, ella vora el mar, jo proper a alguna bassa, però l’essència és la mateixa. I no només el ser de poble, sinó de família humil, treballadora, que veu els “luxes” d’altres persones (dels amos del xalet en cas del llibre, o d’alguns forasters en el meu cas) com una cosa aliena, llunyana i propera alhora, fora del seu abast. Tot plegat, n’estic segur, crea un comú denominador que ens uneix a tots els que som de poble poble.

Però a banda d’aquest records que poden ser fàcils d’evocar, a banda d’aquesta entrada a l’edat adulta plena de descobriments interns i externs, d’aquest pas de xiquet a adolescent que tantes vegades s’ha tractat, d’aquesta frontera entre la comprensió i la incomprensió amb els pares, subratllo que la lectura m’ha resultat absolutament plaent, he passat les pàgines amb una sensació amable de comoditat, envoltat de coixins tous, animat a creure de nou en l’esperança i que, amb Maradona, “aquest any sí”.