NO NOMÉS MESSI

 

NO NOMÉS MESSI

Arran de l’affaire Messi dels darrers dies, he vist comentaris que es repeteixen sovint quan surten a la llum els sous d’alguns esportistes, i això em porta a reflexionar en veu alta. Es tracta de comentaris de gent irritada per la injustícia, pel greuge comparatiu amb el sou d’altres professionals com ara infermers, metgesses, mestres, poetes... , sobretot en moments en què bona part de la societat pateix problemes econòmics. Són reaccions comprensibles, i no puc dir que no les comparteixi. Trobo menyspreables i vergonyoses les gegantines diferències econòmiques que pateix el nostre món, tot i que m’esgarrapa més l’ànima el que cobra l’alt dirigent d’una entitat bancària, o d’una empresa energètica, que un noi de Rosario, de dèbil caràcter, que juga a futbol; no és ell el nostre enemic.

Crec que la major part dels humans compartim una sèrie de valors universals. Quasi tothom coincidiria en una llista dels temes que considerem més importants, posant davant de tot la salut –tot un clàssic-, seguida de l’educació, d’una vivenda dignar, un treball.... Ningú dirà que creu més important una actiu famosa, o el davanter del seu equip favorit, que un metge.

Durant el confinament ens vam adonar de quines són les feines essencials, les que no es poden aturar sense aturar la societat: pageses, sanitaris, netejadores, caixers de supermercat, transportistes.... feines sovint no prou pagades. Els humans ens posen d’acord en això. Però els humans som més complexos; els humans ens enamorem.

De res serveix que vegis clarament que, de forma objectiva, una persona és idònia per a casar-t’hi, que té totes les qualitats, que és bona persona, treballadora, amable...; sovint, t’acabes enamorant d’una altra, una que et fa pessigolles a l’estómac, que et fa somiar. Sabem que determinades professions són més importants, i mereixen el nostre respecte,  gratitud i aplaudiment, però no ens fan aixecar del sofà d’un bot, no fan que paguem abonaments a canals privats de televisió, no ens comprem camisetes amb el seu nom, no en pengem pòsters a l’habitació.

Hi ha alguns sentiments i emocions, si no tots, que ens travessen la pell, que ens toquen l’ànima amb una vareta màgia, que sentim en veure una diagonal de Messi, o amb els acords d’aquella cançó que ens posa la pell de gallina. I anem a concerts amb la mirada brillant, i acudim a estadis, i cantem els gols com si fossin cosa nostra, pobres mortals enmig de la rutina.

D’altra banda, sempre penso que una cosa fàcil és farà més sovint que una de difícil. Què vull dir amb això? Hi ha plaers a la vida que requereixen poc esforç. Seure al sofà i gaudir d’un partit de futbol, mirar una pel·lícula d’acció, taral·lejar una cançoneta de tonada fàcil, ballar un ritme encomanadís..., és més fàcil que llegir Camí de sirga, de Jesús Moncada, escoltar el Rèquiem de Mozart, o un disc de Supertramp, i per tant, sempre ho ha fet i ho farà més gent. Guanya més diners qui composa la cançó de l’estiu que un quartet de corda. Injust? Segurament.

Aquests plaers que requereixen de més esforç, de pràctica, d’aprenentatge, són més profunds i aporten matisos a la nostra manera de ser, ens fan créixer, ens enriqueixen, ens fan humans. Però aquells plaers més fàcils, no gens menyspreables, sovint ens aporten molta felicitat i sí, també ens fan humans, meravellosament i contradictòriament humans.