Crònica de la presentació de L'espectacle de la vida a Tarragona

 

29 d’octubre de 2021. Camí de Tarragona a un doble acte de presentació del meu nou llibre, el dietari L’espectacle de la vida, coeditat per Ganzell Editors i Editorial Petròpolis. Com sempre que faig un acte d’aquesta mena, m’agrada arribar amb temps, aparcar el cotxe lluny del centre, i aproximar-m’hi lentament, a peu. En aquest cas, a la zona del Joan XXIII, que em serveix d’excusa per a passar pel costat de l’abans anomenada residència Sant Jordi, on m’hi vaig passar set cursos, i on tants records i vivències transcendentals per al meu present vaig viure. Aquell noi que compartia habitacions amb altres nois de tota la província, àvid visitant de les llibreries de la ciutat on consumia tots els llibres que li permetia el seu ajustat pressupost, que va escriure uns primers poemes que resten amagats amb tendresa, no somiava que avui presentés el meu dissetè llibre.

Em dirigeixo cap a Casa Boada, l’antic bar familiar de l’Eduard Boada, ànima i cor, peus i mans, de Ganzell Edicions. Quan m’hi aproximo, gravo al mòbil un parell d’apunts del dietari que no paro d’escriure, que m’inspiren situacions quotidianes amb què em trobo.

Arribo a casa Boada i truco l’Eduard, que treu el cap per la finestra del primer pis i em baixa a obrir. Entro amb cura perquè el local és una mena de santuari que vessa records i vivències a cada racó de paret, i perquè acaba de fregar el terra.

Allí hem quedat per fer petar la xerrada de forma distesa amb companys i gent de la premsa. Tenim el goig que vingui l’Olga Xirinacs, que ens multiplica l’experiència i trajectòria de tots. I El Francesc Valls Calçada, que em presentarà el llibre per enèsima vegada. I també periodistes com l’Òscar Ramírez, Cristina Serret i Mònica Marchesi. Jaume Llàmbrich, ànima i cor, peus i mans, d’Editorial Petròpolis, amb qui comparteixo un llarguíssim camí de col·laboracions, porta vi i cava, que combinen a la perfecció amb uns pastissets de Tortosa, de cabell d’àngel, és clar.

L’ambient és molt agradable, amb una barreja tènue de llum interior i exterior, que entra per les portes i finestres a mig obrir. Em fixo que alguna gent que passa pel carrer no pot resistir-se a fer ullada, sorpresos potser per veure oberta una porta que roman tancada des de fa uns anys. Potser d’això van tots els llibres en general, i aquest en concret, de mirar, de deixar que entri llum; som éssers eminentment curiosos, els humans.

Estem tant a gust, que se’ns fa l’hora de la presentació a la llibreria Adserà, i hi arribem just a temps, quan ja ens esperen. Em trobo amb amics i companys com la Conxita Jiménez, coincideixo per primer cop amb el blocaire Joan  Abentín, o el dibuixant Amat Pellejà, amb qui he col·laborat en un projecte que esperem fructifiqui aviat.

Per dos dies, no inaugurem l’espai que dediquen a aquests actes; ens ha avançat per poc el Marc Moreno i Després de la vergonya. És un espai molt agradable al fons de la llibreria, abans habilitat només per a activitats infantils. Dies abans, a twitter, la propietària explicava que aquest espai, quan era petita, era un magatzem, i que ella saltava damunt les capses de cartró per a aplanar-les. Vaig comentar que m’agradaria saltar damunt d’una capsa el dia de la presentació, però pensen que no ho dec dic seriosament, i no n’hi ha cap de preparada per a fer-ho. Resta pendent aquesta acció poètico lúdica per a la presentació del proper llibre.

Al costat del Francesc Valls, parlem sobre aquest gènere obert i lliure del dietarisme, que ofereix una excusa perfecta per a practicar el verb mirar, per a gaudir de l’espectacle de la vida de forma activa, amb predisposició per a emocionar-se de les petites grans coses que ens envolten. En aquest enllaç podeu llegir la seva intervenció. Acabo la meva intervenció fent escoltar els dos àudios que he gravat avui a Tarragona, per a afegir al dietari que continuo escrivint, perquè la vida és insistent, i no para de trucar-nos a la porta amb els seus dits invisibles i visibles alhora, si tu vols.

En acabar, amb l’Eduard i el Jaume, potser una mica cansats, però satisfets de la feina feta, anem a fer un mos abans de tornar a les nostres cases, a les nostres vides. Baixem Rambla avall, aquesta nit que ha plogut mentre érem dins la llibreria, ni abans, ni després; s’agraeix el detall. Compartim records íntims i tres tapes grans. A banda de llibres, forgem amistat.

.

Un moment de la presentació.

Un altre moment.