Visita a l'Escola Divina Pastora de Vinallop

 

Comença febrer -un mes que no acostuma a fer-se simpàtic- amb una de les meves activitats d’escriptor preferides: la visita a una escola.

A través del programa Autors a les Aules de la Institució de les Lletres Catalanes acudeixo a l’Escola Divina Pastora de Vinallop. El trajecte és breu i conegut, tot just em dona temps a escoltar un parell de comentaris d’una tertúlia radiofònica que m’han fugit de la memòria. Estem al cor de l’hivern, però el migidia és radiant i lluminós, sacsejat pel vent –cap sorpresa vora l’Ebre.

L’escola és molt petita, m’esperen onze alumnes. Onze? Ja recordo de què anava la tertúlia a la ràdio: sobre el Barça –cap sorpresa vora tot.

Davant de la porta, un banc de fusta pintat de verd, amb un cor i un text escrit amb lletra lligada: Banc de l’amistat.

La reixa de la porta sembla tancada, però sols és una aparença; només la cal espényer una mica per a passar. La façana està tota pintada, com de conte, amb un poble que deu representar Vinallop a dalt, i un riu que deu ser l’Ebre, a baix. I un bolet enorme que fa de llar als més petits o als més imaginaris.

Entro sigil·lós, no se sent gaire soroll, cosa rara en una escola, però ja he dit que m’esperaven onze, menys algun que s’ha quedat a casa, com descobreixo després –coses de les quarantenes, suposo.

Em reben les mestres amb amabilitat i un somriure que imagino sota les mascaretes. “Ho tenim tot a punt”, diuen, “t’estan esperant”. Aquest és un dels grans plaers i satisfaccions de ser convidat a una escola: sempre ho tenen tot a punt, sempre t’esperen, i que t’esperin és una petita carícia per a l’ànima.

Estan tots i totes en una aula, en taules en forma de lletra u, i una finestra roman oberta per a la ventilació.

Després de les presentacions, comença l’interrogatori que han preparat. Alguna pregunta és indiscreta, com ara l’edat, però no passa res; els xiquets i els vells s’ho poden permetre.

Han llegit algun dels meus relats, que he seleccionat perquè puguin ser més fàcils a Primària, i un cop més, per enèssima vegada, el conte que més triomfa és Totó, el robot, que una vegada i una altra atrau l’atenció a totes les escoles –a veure si algun editor ho llegeix i m’envia una proposta; no ho dic jo, sinó totes les escoles que he visitat i els ha agradat. I com a gran regal, m’ensenyen les il·lustracions que han fet sobre el conte, i me les emportaria totes –editors, si voleu ja està il·lustrat i tot.

Un parell de xiquets em llegeixen, il·lusionats, els contes que han escrit, amb el seu plantejament, nus i desenllaç, peò sobretot amb missatge.

Com sempre, procuro mostrar-me senzill i proper, i els preparo algun joc per a inventar-nos històries per atzar, o aprenent a mirar el món des d’un altre punt de vista. Ens imaginem un home fet de macarrons, i el poc que duraria a la porta d’una escola a l’hora de dinar.

Per a fer-los partíceps de la meva vida d’escriptor, almenys durant uns moments, comparteixo una primícia, i després d’explicar què vol dir aquesta paraula, els ensenyo la portada del proper llibre que m’acaba d’enviar l’editorial.

I una mare ve a buscar el xiquet, i el temps s’esgota. Em regalen –encara més!- un bloc de notes perquè me’n recordi de l’escola. I me l’enduc: el bloc, i un trosset d’aquesta escola petita i gran alhora.