En algun dels meus relats he evocat aquells balls de poble dels anys setanta en què, a mig camí entre el final de la infantesa i l’inici incipient de l’adolescència, trèiem a ballar les xiquetes. Elles es posaven en fila, fent-se les distretes, en un costat de la pista, i els xiquets ens hi dirigíem, amb més o menys valor i fortuna, amb una simple pregunta als llavis on, de vegades, s’hi amagava tot un món d’anhels, desitjos i perspectives: balles? Sovint, si la primera resposta era negativa, t’adreçaves a la xiqueta del costat, i així repetidament. Quan acabava el pas doble, el vals, o el txa-txa-txa, la xiqueta marxava corrents a reunir-se amb les seves amigues, i nosaltres procuràvem no romandre dempeus gaire temps, com estaquirots, al mig de la sala. Quan l’orquestra entonava les primeres notes d’una altra peça, es reinicia el joc.
I arribà un any, no recordo quin, que les orquestres començaren a tocar cançons “ràpides” i modernes, i ens posàvem ballar solts, en grup, en cercle. Ens devia semblar revolucionari, que trencàvem alguna mena de norma, que posàvem distància amb la generació dels nostres pares i veïns, que devien mirar-nos mentre ballaven girant al nostre voltant o des d’alguna llotja. Els nostres moviments volien semblar despreocupats, intrèpids, divertits, provocatius, i hi havia certa competició per ser el més agosarat. Recordo una cançó molt concreta que generava aquesta reacció: Satisfaction, dels RollingStones. Ara em provocaria una tendresa infinita poder veure’ns per un foradet, però no teníem mòbil, llavors, només ganes de ballar de forma desenfrenada. Això sí, mirant de col·locar-nos estratègicament per si, de sobte, l’orquestra en tocava una de lenta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada