Pacte no escrit, al passeig vora l'Ebre

 

Vora el riu, com sempre. Una parella gran ve en direcció contrària. Passegen un  gosset, o el gosset és una excusa. Ell és un home força corpulent, gros, gras, de caminar feixuc, i porta de la corretja el gosset que és inversament proporcional a la seva mida. Abans de creuar-nos, ell s’asseu en un banc o, millor dit, s’hi deixa caure amb tota la seva cansada corpulència; gairebé s’hi desploma. I ella el recrimina amb una mena de lament: “Què faas?” -així, amb dues as. Intueixo que considera massa breu el tram caminat. El gosset es manté impertèrrit, acostumat, suposo, a aquestes aturades sobtades. Quan ja m’he allunyat una mica,  em giro i veig que ell s’aixeca i continua caminant. Diria que un pacte no escrit, o una negociació silent, ha ajustat el temps que ha restat assegut: més del que ella voldria, menys del que ell desitjaria. Metres enllà, ella l’agafa del braç, mentre s’allunyen lentament.