Bones venes

Cita trimestral per a donar sang. Preguntes habituals que marco amb un sí o un no en uns quadradets, i que després, seguint un protocol, suposo, em pregunten verbalment mentre em prenen la pressió. Em donen les gràcies per vindre. “A vatros”, responc.

M’estiro a la llitera que em toca. Em punxen sense problemes; tinc bones venes, em diuen. “Bones venes” podria ser el títol d’un conte, o d’una cançó de rock and roll, penso. En una pantalla de televisió, notícies sobre massa sang que vessa inútilment.

S’estira una noia jove a la llitera del costat. Diu que és infermera, i que és el primer cop que dóna sang. “Aviso, per si em plego”, indica. “Som mortals, també”, li respon l’altra infermera mentre prepara l’agulla.

Acabo de seguida. L ainfermera em recorda -de nou seguint el protocol-, que no puc fer exercici ni beure alcohol durant unes hores, i que begui força aigua. “I pren un suquet i menja alguna cosa d’allí”, afegeix.

En uns dies rebré un SMS que m’informà a quin hospital ha fet cap la meva sang. A bones venes, segur, a venes que la necessiten.