Dos móns, abans de la XXV Festa del Renaixement

 

Aquesta tarda comença la XXV Festa del Renaixement. Com sempre, durant el matí, per tal d’assajar i preparar els actes de la inauguració, els artistes que es despenjaran per la façana de l’Ajuntament envaeixen el nostre espai de la tercera planta, amb les seves cordes, atuells, etc. Convivim durant unes hores, trenquen la nostra normalitat, i ens preparen mentalment per a començar la Festa.

En aparença semblem dos móns molt diferents en contacte, des del vestuari fins a l’estil de vida i de treball. Si ens deixem portar pels prejudicis i pels tòpics, als treballadors de l’administració pública se’ns adjudica el color gris, la rutina, la meticulositat, l’avorriment, mentre que als artistes i funàmbuls se’ls pinta de colors vius i alegres, se’ls imagina plens de creativitat i amb una vida excitant i plena d’emocions.

Potser aquests tòpics tenen algun percentatge de veritat en el fons, però puc assegurar que aquest percentatge s’allunya molt del 100%. Farà 25 anys que treballo a l’ajuntament, i han estat pocs els dies en què m’he avorrit. Part de la feina es repeteix periòdicament, sovint de forma diària, però ha estat en continua modificació. La nostra línia de treball no és en absolut plana, sinó que sovint imita el traçat esbojarrat d’una muntanya russa, amb entrebancs i problemes freqüents que has de sortejar, amb èxit algunes vegades, amb fracàs d’altres. I procuro endolcir tots els dies amb dosis de bon humor i creativitat. Creativitat que, d’altra banda, he desenvolupat a les meves hores lliures, gràcies a la seguretat i tranquil•litat de gaudir d’una feina estable.

Per un altre costat, és ben possible que la vida d’un artista professional tingui força moments de rutina, de repetitiu assaig, d’amargors que acabin per fer perdre l’emoció.

Potser, en general, la passió amb què es viu la vida no depèn de l’ofici, sinó de l’actitud.
Els funàmbuls han acabat d’assajar, de moment. Deixen les cordes i ancoratges preparats, amb la finestra oberta de bat a bat, per on s’escola l’aire condicionat i entra el silenci de migdia de la plaça, a poques d’hores d’omplir-se de gom a gom. Al vespre, miraré des de baix l’espectacle de la inauguració, em fixaré amb els artistes que es despengen de les finestres de la tercera planta, els reconeixeré amagats entre les seves disfresses, i sabré que l’endemà, quan torni a la feina al matí, em trobaré el seu rastre, alguna ampolla d’aigua buida, alguna cadira fora de lloc que recol·locaré per continuar amb la meva feina, mentre ells segueixen amb la seva, amb la màxima passió totes dues, desitjo.