I sentir-se encara amb forces; presentació al WIN Complex Esportiu

 Avui, 28 de juliol, presentació a Tortosa del meu llibre I sentir-se encara amb forces (Onada Edicions), obra guanyadora del VII Premi de Narrativa Ciutat d'Amposta.

Ja ho he explicat diverses vegades. Es tracta d'un recull de relats amb el fil conductor de l'esport. Són els meus contes breus, amb el tipus de personatge habitual, perdedor, indecís..., però totes les històries sorgeixen a partir d'algun esport que m'ha servit de fil per a estirar la trama.

Per a mi ha estat un plaer escriure'l, m'he divertit molt perquè m'ha permès jugar, i crec que en aquest recull s'hi troben alguns dels meus contes més rodons.

De seguida vaig voler aprofitar l'ocasió que em proporcionava el llibre per a buscar espais diferents per a presentar-lo, i d'aquesta manera s'ha forjat l'acte d'ahir al WIN Complex Esportiu, concretament, a la sala d'spinning, amb tothom assegut en una de les bicicletes estàtiques.

He hagut d'explicar l'acte diverses vegades, perquè sonava estrany, i aquesta era la intenció, portar el llibre a espais diferents, no ideats per a aquesta mena d'actes. Suposo que tothom que hi va assistir (per cert, la gent que m'acostuma a seguir sempre, i que són un dels meus tresors més valuosos), recordarà aquesta presentació, i la diferenciarà de la resta.

Inia l'acte l'alcaldessa, Meritxell Roigé, i després Roger Pedret, gerent del WIN i que m'ha donat totes les facilitats davant aquesta esbojarrada idea. I per a la presentació concreta, m'acompanya una parella especial. Mentre pensava a qui li podia encarregar aquesta tasca, buscava una persona que combinés esport i literatura, i de seguida em va venir al cap aquesta benvolguda parella que reuneix ambdós móns: Xell Aixarch, a qui conec de fa molts anys, treballadora a la Biblioteca Marcel·lí Domingo i ara a Cultura, i Vicky Maigí, periodista esportiva. 

I la decisió ha estat un encert. M'han preguntat sobre aquesta aparent estranya combinació, han llegit fragments, i crec que ens hem divertit i emocionat. Es pot demanar més.

Les fotos, que podeu veure en aquest àlbum, la majoria de l'omnipresent Rafael Ricote i la seva càmera, parlen per si soles.

Aprofito per a adreçar-me a les entitats esportives de la zona a qui he proposat fer activitats similars, i a tota la resta, perquè s'animin a acceptar la idea, que juguin amb mi i amb el llibre, que, en gran part, d'això és tracta l'esport, no?, de jugar.