Això de la pressa

 

M’espero plantat per a travessar la cruïlla de la plaça de la Pau i l’avinguda Felip Pedrell de Tortosa, davant del Mercat. Per la meva dreta gira per a entrar a la plaça un cotxe amb una visible ela majúscula de color blau. Al volant, un noi que deu portar poques hores de pràctica, perquè sembla que rellisqui sobre l’asfalt amb delicada precaució i una intrigant lentitud. Al carrere, quasi a tocar, un altre cotxe conduït per un home gran, suposo que jubilat, que mou exageradament els braços, queixant-se mentre li llegeixo als llavis que exclama, mentre perd la paciència, un desesperat “Vaaaaaa!”. Els seus moviments són desproporcionats i estic segur que aquesta vehemència es desfaria com sucre a l’aigua si anés a peu; trobar-nos a l’interior dels nostres cotxes ens fa sentir més segurs, o forts, o, simplement, subratlla la intolerància. El cotxe de pràctiques es para mansament al carril de la dreta mentre, que, pel de l’esquerra, avança furient el cotxe del darrere amb el semàfor en àmbar, en direcció al pont. Potser això de la pressa no depèn de l’edat.