Jugant a pistis

 Quan era petit, com molts xiquets, jugava a pistolers –de fet en dèiem pistoleros, o simplement pistis. En algun moment, desenfundava a tota velocitat el meu revòlver, apuntava amb aplom, i disparava de forma precisa. A la nostra imaginació mai no fallàvem, però sovint el contrincant, que li havia tocat a sorts fer d’indi, al·legava que la bala li havia passat fregant el costat. Llavors s’encetava una brandada discussió que acabava dolçament a l’hora de berenar.

De gran, l’únic gest en què rememoro aquells duels de carrer és quan em trec de la butxaca la clau del cotxe, apunto amb una destresa que roman intacta en algun racó de la memòria, i disparo ones invisibles sense vacil·lar. El vehicle, a mercè del meu comandament, no pot argumentar que no l’he tocat, perquè un so característic, i la guerxada dels intermitents, demostra la meva punteria i que desbloquejat les portes. De vegades tinc la temptació de posar la clau davant de la meva boca, i bufar per a escampar el fum del tret, amb pinxeria, però els adults, massa sovint, tendim a amagar el xiquet que portem dintre.