camins estranys per a arribar a la màgia

Dos dies abans de Nadal m’arriba a la feina un sobre a la meva atenció. Una empresa que treballa amb nosaltres ens envia calendaris de taula per al proper any. El meu nom està malament. Estic més que acostumat que, enlloc de Jesús Maria, escriguin Josep Maria en notícies a la premsa, cartells, etc; per alguna mena d’associació d’idees, o perquè és un nom més habitual, em passa sovint i ja no en faig cas. Però aquesta vegada l’error és diferent i únic: escriuen Joan Tibau.

Veure el nom de mon pare així escrit, de sobte, d’imprevist, em colpeja i m’acarona a la vegada. No sé si vol dir que m’aproximo a la seva edat de forma lenta, constant i imparable, o que cada cop m’hi assemblo més, o que s’atansa el dia de nadal i fa anys que ens va deixar.

No sé si la màgia utilitza camins tan estranys per a arribar a nosaltres.

No sé si necessitem de camins tan estranys per a arribar a la màgia.

Trobo que sé ben poques coses amb certesa, tret que penso en ell quasi tots els dies un moment o un altre.