Esperit poc nadalenc?

 Faig cua al forn de pa. Demano tanda. Davant hi ha quatre o cinc clientes. A l’escola estan de vacances, i algunes estan acompanyades de xiquets petits, amb el soroll i moviment que això comporta. Tenim les festes a tocar, i qui més qui menys compra més que de costum; un tall d’aquell coc, un tall d’un altre, un pa d’aquest tipus, una barreta d’aquell, pastissets, croissants de xocolate... Escollir, servir i embolicar amb delicadesa cada producte costa no menys de cinc minuts, pe`ro el temps és relatiu i de vegades en semblen quinze. Quan per fi li toca el torn a la dona que m’ha donat tanda, pregunta si tenen pa sense sal. La dependenta diu que no, i ambdues es lamenten. La clienta diu, resignada, que mala sort; la dependenta, sense tenir-ne cap culpa, demana excuses amb el seu llenguatge corporal; llàstima, no li hauria calgut esperar.

I jo penso: soc dolent per alegrar-me de guanyar cinc minuts, gràcies a la mala sort d’una altra persona? Potser és un esperit poc nadalenc, però la guerra de guerrilles de la tanda d’espera al mercat no entén de treves.