Dia Mundial de la Poesia, improvisant

 

21 de març. Participo a la celebració del Dia mundial de la Poesia que organitzen als serveis territorials de Cultura, en representació dels diLLUMs d’arts al Forn.

És la segona vegada que acudeixo al Palau Oliver de Boteller, ja que fa pocs dies hi vam inaugurar l’exposició Mirades femenines, de catorze fotògrafes inspirades en Zoraida Burgos. L’exposició serà perfecta per a ambientar l’acte d’avui.

Al matí em truca Eloi Castells, que conduirà l’acte, i em pregunta els poemes que llegiré. Li dic que encara no ho sé, que ho decidiré in situ, en funció de com es desenvolupi l’acte. Insisteix, amable, i encertadament, perquè intervindrà molta gent i vol tenir-ho tot control·lat. Quedem en què recitaré alguna cosa de Gerard Vergés, sense precisar, i ja es queda més tranquil, crec. No li explico la intenció juganera que tinc. En aquesta mena d’activitats, amb perill que es facin llargues, m’agrada aportar quelcom diferent i fresc i únic (i també per a autodivertir-me).

A la tarda, ja a l’acte, el públic es reparteix al voltant de petites taules rodones, en ambient de penombra, acollidor. En teníem una de reservada de sis per als diLLUMs, que comparteixo amb Ricardo Gascón, Montse Boldú, Coia Valls, Xulio Ricardo Trigo (autor d'una frase que després citaré) i Valer Gisbert (que em grava en vídeo).  

Viqui Almuni, la directora dels serveis territorials, inicia l’acte que comença amb l’espectacle Blaus; la cançó blava de Zoraida Burgos. Albert Roig, el seu director, explica que es basa en el primer llibre de Zoraida, D’amors, d’enyors i d’altres coses, i que ens podem imaginar la jove poeta a parís, escoltant jazz i blues. Gran interpretació de l’actriu Clara Mir, i del músic Artur Ponsà.

Com és habitual en aquest acte, coordinat pel Consorci de Normalització Lingüística, diverses persones reciten en les seves llengües maternes al poema en què se centra aquest dia, enguany, de Francesc Vicent Garcia, el Rector de Vallfogona.

També reciten un poema l’Associació Solstici, i les Amigues i Amics de la Unesco.

I mentre tot això passa, prenc nota al meu blog de versos que em suggereix tot plegat, fins que Eloi em dona pas, tal com havíem acordat

Després de recitar el poema que he escollit de Gerard Vergés, Invasió dels E.T., llegeixo aquest d’improvisat:

 Zoraida és present,
i es fa imatge la mirada
femenina catorze vegades.
Imagino que és París,
viu entre jazz la jove poeta;
i jo a la taula per a sis,
improviso amb mala lletra.
La vida és poesia,
em diu un amic;
àvida, subscric.
M’arriben llengües d’arreu del món
que sonen dolces mentre m’abracen;
i de seguida ve el meu torn.
Sóc indecís de mena:
gosaré llegir aquest assaig de poema?
Amb Vergés a la vora fa vergonya,
però als diLLUMs juguem sense pena
i més l’any del record de Vallfogona.

si el seu blau ens amara,

.

Després de brindar amb cava, la vida, i la poesia, continuen improvisadament.