Les televisions convencionals són una oportunitat perduda per a mostrar a una majoria de la ciutadania tot un ventall de sensibilitats i idees diverses d'arreu del món, de convidar a una visió crítica, a la reflexió, a conèixer, comprendre, i fins i tot estimar, la forma de mirar d'indrets llunyans a nosaltres, tant en l'espai, com en el temps, com en la ideologia. En aquest sentit no hi ha res a fer; la lluita per l'audiència fàcil, o l'anhel ancestral dels mecanismes de poder d'impedir que la gent pensi, ho fan molt difícil.
El fet de disposar de televisió amb fibra òptica i, sobretot, el confinament a causa de la Covid i les posteriors subscripcions a alguna plataforma, han fet que els últims anys recuperi part del meu temps lliure per a veure cinema i, especialment, cinema amb diversitat. He gaudit pel·lícules islandeses, egípcies, iranianes, índies, xineses, coreanes, japones.... i la seva gamma de mirades m'ha enriquit. De tot aquest tresor destaco el descobriment de Hirokazu Koreeda, amb films com Un assumpte de família, El tercer assassinat, Després de la tempesta, La nostra germana petita, De tal pare, tal fill...
A la secció De pel·lícula d'avui escric una frase d'Still walking, una de les que més m'agrada del director, amb els detalls de l'interior de les cases, de la cuina, dels parèntesis on la banda sonora ens bressola, dels conflictes entre els membres d'aquest engranatge tan complex que és la família, un dels grans temes de Koreeda. amb un personatges que sobreviuen amb les seves mancances i frustracions a través de la màgia de la vida i dels detallets que ens regala, subtils, com el vol d'un apapallona groga.:
"L'amor cega els pares; hauré d'anar en compte!"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada