Hi entra de puntetes la llum, crònica de la visita a L'Ametlla de Mar, amb la pluja per convidada

 

12 de maig de 2023, una nova aturada de la ruta de presentacions del poemari Hi entra de puntetes la llum (publicat per Mar de fora), amb els amics Ricardo Gascón, prologuista, i Eduardo Margaretto, editor, aquest cop a L’Ametlla de Mar.

Com sempre, quedo amb Ricardo a Tortosa, i li dic que estaré en algun lloc del passeig Ribera, vora el riu, on camino per fer una mica de cames i gaudir de la tarda i el sol. Acabem coincidint al final del passeig, prop del pont del Mil·lenari, i ens prenem amb humor, com intentem fer amb quasi tot, que reculli un poeta sota el pont. Conversa animada per l’autovia; no ens manquen temes o, si no, ens els inventem. Recollim a Eduardo a L’Aldea, on hi va amb autobús des de La Ràpita, i fem crítica de la precària infraestructura de transport públic a les nostres terres, que donaria més per a l’èpica que per a la lírica, i que és un obstacle que saltem amb ganes de seguir aprofundint en l’intercanvi amb bona gent d’arreu que anem coneixent, com avui. Perquè a L’Ametlla de Mar ens esperen els amics de L’Ateneu Calero, Àngel Martí, Adriana Alonso-Villaverde, Enric Franch i Montse Cateura, que han organitzat un acte amb què enceten #losberenarsdelateneu; acostumen a programar les seves activitats a l’hora del vermut els caps de setmana, i avui, gentilment, s’han adaptat a les meves necessitats d’agenda, i sempre crea incertesa provar formats diferents.

Quan arribem estan barallant-se amb l’aparell de televisió, perquè vaig demanar passar el vídeo promocional del llibre que va realitzar Eva Mascarell, però la tecnologia sovint es mostra rebel, i marca el seu territori, desafiant, o potser és un senyal modern que anuncia el mal temps –tot i que això del “mal” temps sigui relatiu. Apaguen l’aparell, per a tornar-li la indiferència amb què ens ha tractat; podem viure sense, què s’ha pensat?

A L’Ateneu Calero tenen l’encertat hàbit de sumar esforços i energies als seus actes, i sovint uneixen presentacions de llibres diversos, que a més d’incrementar el nombre d’assistents, promou el coneixement mutu i la creació de vincles, cosa que forma part de l’ADN dels diLLUMs també. En aquest  cas, abans de la nostra intervenció, es presenta el llibre Para el erotismo siempre hay tiempo, amb textos de Luna Creciente, pseudònim d’Elvira Martínez, i dibuixos d’Olga de Diego, amb lectura de textos i música de guitarra, tot amb forta càrrega emotiva.

Ricardo, Eduardo i jo ens mirem i pensem: i ara hem de sortir nosaltres?

Ens situem a la taula de presentació, i des d’aquesta nova perspectiva ens adonem com el cel es torna negre de núvols sobre el mar. Ricardo comença a parlar, com sempre, de la relació d’amistat que ens uneix als tres, en el moment en què esclata un tro, rotund, que amenaça amb imposar la seva autoritat de forma imminent, i un allau d’aigua s’aboca des del cel, amb una força reprimida des de feia massa dies, i les escales que hi ha al costat esdevenen cataractes que baixen del poble. En altres circumstàncies, això hauria provocat malestar, sobretot quan l’aigua comença a envair el Centre d’interpretació de la pesca on estem, però tots ho vivim amb certa alegria, després de mesos de dràstica sequera.

Intentem seguir amb la presentació amb aparent normalitat, vora una coreografia improvisada de motxos, graneres, pales i cubells per a recollir l’aigua indòmita, que aporta a l’acte una comicitat que ja ens agrada, perquè vivim la poesia d’una forma juganera. Desendollem el micròfon quan parla Eduardo, perquè viure poèticament ja té els seus riscos, i no cal afegir d’altres amb l’electricitat pel mig. Seguint la línia d’altres presentacions, busca referents literaris per a comparar-los amb la meva obra, i aquest cop cita el llibre Lo malo de la poesia, de Billy Collins, on certament m’hi veig reflectit.

Jo parlo del procés creatiu del llibre, de la part juganera o de repte amb què el vaig iniciar escrivint versos a raig a partir d’elements de la casa primer, i del cos, després, per a acabar-los fusionant abraçats al llibre. Convido els assistents que citin parts de la casa o del cos, per a comprovar si apareixen al llibre, i en llegeixo els corresponents poemes, mentre un raig de sol s’escola entre les escletxes dels núvols que s’obren.

Després, un pica-pica que ens fa de berenar, i dedico uns quants llibres. Una dona em confessa que és el primer llibre de poesia que compra, i que l’ha motivat el que he explicat. M’ho prenc com una gran victòria, que no apareixerà al noticiaris, i que no s’acostuma a posar al currículum, però que recordaré sempre.

Acabem la jornada amb un agradable sopar i conversa amb els amics de l’Ateneu, Àngel, Adriana, Enric i Montse, on la poesia s’aparta per a deixar protagonisme a l’amistat, que també és una forma de poesia que no necessita de mètrica, ni de rima, ni sovint de paraules, tan sols franquesa i generositat compartida. Com una guerxada de la vida, el vi blanc que trien és de Cornudella, i això em fa sentir més com a casa, tot i que ja m'hi sentia.

Ja és mitjanit quan sortim del restaurant, i ens acomiadem amb abraçades, fins la propera. Eduardo ens diu el molt que li agrada caminar per aquests carrers ara deserts, i la llum artificial ens sembla amable, reflectida a les restes de l’esperada pluja de la tarda, com de puntetes, hi afegiria jo. El portem fins a La Ràpita, i als últims quilòmetres, com altres vegades, a Ricardo i a mi ens agrada subratllar el tresor de compartir moments amb tanta bona gent .

Podeu veure la presentació sencera en aquest vídeo: