Habitual caminada per la vora del riu i el passeig de Ribera. Es tracta d’un hàbit que faig amb regularitat o, més ben dit, amb irregularitat, perquè fàcilment trobo excuses, tot i ser una activitat que m’agrada, que m’oxigena el cor i el cervell, i que sovint torno a casa amb alguna inspiració per a escriure. Avui hi afegeixo la motivació d’una anàlitica peròdica, amb l’enèsima recomanació mèdica de fer exercici. Caminar, no córrer, avançar a bon ritme sense que m’impedeixi aixecar el cap i mirar tot el que passa, i no passa, al voltant.
Davant veig un grup de cinc dones, d’uns setanta anys, amb clara actitud de fer exercici també. Les avanço fàcilment, porten un ritme més lent, i aquí l’esport no té ànim competitiu. Quan estic a la seva alçada escolto que parlen de diversos tipus de truites, i debaten com les fa cadascuna. L’ajuntament podria plantejar-se una normativa que prohibeixi parlar de menjar als carrers on es va a fer exercici, sobretot a determinades hores, però em sembla que cap partit ho portava al programa aquesta campanya electoral.
Més tard torno a veure les dones, uns trenta metres abans d’arribar al final del passeig, que normalment es pren com a referència per a assolir la distància i l’exercici proposats. Una d’elles, la que va al davant, s’atura i fa un gest amb el braç, com volent dir “ja està bé, no?” I totes giren cua i emprenen el camí de tornada. Suposo que a la seva edat es poden permetre fer una petita trampa, o simplement s’acosta l’hora de preparar el sopar. Truites, potser?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada