9 de setembre de 2023.
Emprenc viatge a Barcelona, cap a la Setmana del Llibre en Català, per a
presentar una conversa amb Joan Todó i Andreu Subirats sobre Zoraida Burgos. Fa
especial il·lusió, perquè els últims anys he participat en diverses activitats,
a nivell col·lectiu i individual, per a homenatjar i, sobretot, fer conèixer,
aquesta gran escriptora tortosina.
M’acompanya l’amic Ricardo
Gascón, que no els vol perdre aquest acte. Per la seva feina de comercial, té
el seu cotxe com a company inseparable, i és difícil que no s’ofereixi
tossudament a conduir-me a mi i a molts més, a la gran varietat i diversitat
d’activitats culturals que organitzem o que simplement gaudim. Però avui l’he
convençut d’anar en tren, i aprofitar l’abonament quatrimestral per a aquest
viatge i, qui sap, potser alguna excursió més a la capital. Confessa que fa
molts anys que no l’agafa, i avui soc jo qui el guia una mica, no com en altres
ocasions on ell coneix perfectament els itineraris, els llocs on és més fàcil
aparcar, o dinar en bones condicions.
Sempre que vaig a Barcelona
en tren, m’emporto un llibre que pesi poc per a aprofitar el viatge llegint a
plaer. Avui, ingènuament, faig el mateix, però el llibre només sortirà a
passejar, perquè amb Ricardo la conversa mai no cessa, amb perill que sorgeixin
mil iniciatives que fem créixer plegats. Però avui no, avui ens agafem festa de
tindre idees, i parlem per parlar.
Baixem a l’estació de
França i busquem, inútilment, un lloc per a esmorzar que no adreci cants de
sirena a l’allau turística. Ja al Moll de la Fusta, donem un parell de voltes a
les parades de la Setmana del Llibre en Català, amb preferent aturada al mòdul
2 de llibres ebrencs, on li toca signar a Joan Roca, i als plafons de l’entrada
on ens fem fotos, orgullosos, davant l’exposició Mirades Femenines,
comissionada per Rafael Ricote, i que hem organitzat des de diLLUMs d’arts al
forn juntament amb els Serveis territorials de Cultura i d’Igualtat i
Feminisme, i el Campus Extens de la URV, i en la qual vam proposar a catorze
fotògrafes que s’inspiressin en textos de Zoraida Burgos.
A migdia ens adrecem a l’edifici
de Correus, on hem quedat per a dinar amb Andreu Subirats i Joan Todó, que ja
arriba carregat de llibres. Andreu, que fa anys va viure per la zona, havia
reservat lloc a un restaurant petit, amb l’esperança que mantingués l’esperit d’aquells
temps, perquè el barri ja no és el que era, es lamenta. Però l’esperança no s’ha
de perdre, i dinem molt bé, i costa escollir entre les postres, totes fetes de
casa. L’Andreu cita a la cambrera noms dels amos d’abans, quan l’abans era la
seva joventut, i ella posa uns ulls que il·lustren la corrua d’anys que han
passat.
Parlem de tot i de res, de
la vida cultural tortosina, del molt que han canviat els pobles del delta, del
Matarranya, del Priorat, ara ja descoberts pel turisme. Recordem la vida d’abans,
però som gent d’ara també, i paguem el dinar gràcies a transaccions fetes per
Bizum. Decideixo que serà el meu restaurant de sempre, cada cop que vagi per la
zona.
La sobretaula és molt
agradable i el temps passa de pressa. Arribem sense que sobrin gaires minuts a
l’escenari 3 de la Setmana, per a dur a terme la conversa sobre Zoraida Burgos.
De seguida ens diuen que ens han de microfonar; verb de difícil conjugació, li
dic a la tècnica que ja ve armada amb l’aparell que ens instal·len a l’orella.
Temíem que les quatre de la tarda no fos una hora gaire llaminera per a
assistir a la conversa, i tot just abans de començar no hi ha gaire gent, sols
l’Amàlia Roig i el seu home, amics de Vinaròs, però de seguida es van omplint
les cadires i acabem força satisfets de l’èxit.
Jo faig la tasca de
presentador, i ens descric, en ser aproximadament de la mateixa edat, com una
mena de germans: jo, el gran, del 64; Andreu, el mitjà, del 68, i Joan, el
petit, del 77. Zoraida és una mena de mare per a nosaltres, i parlem de la seva
generació, de la importància de la reedició de la seva obra poètica amb el
llibre Convivència d’aigües (laBreu edicions, 2017) on Andreu va tenir un paper
decisiu, de l’evolució del seu estil, des dels poemes més socials del principi,
a la precisió dels més recents, del paisatge i del record, omnipresents a la
seva obra.
Setmanes abans els vaig
proposar que triéssim cadascun un poema, per a llegir durant l’acte, i
curiosament els vam escollir per edats: Joan, el petit, un del primer llibre, i
jo, el més gran, del seu últim publicat, amb una Zoraida més madura. Segur que
tan sols és casualitat; una d’aquestes casualitats que tant m’agraden.
En acabar, tot va de
pressa, i dediquem exemplars, i ens fan una breu entrevista, i tot just tenim
temps de fer-nos un selfie de record.
Ricardo i jo ens dirigim
lentament cap a l’estació; no en línia recta, sinó deixant-nos perdre sense rumb
pels carrers del barri, entrant a Santa Maria del Mar (La Catedral de Tortosa
no li va al darrere, afirmem convençuts), i a l’antic mercat del Born. La
ciutat ens cansa, massa intensa potser, sobrada de contrasts, alguns
depriments, i enyorem la calma vora l’Ebre.
Al tren, fem balanç del
dia. Repassem missatges familiars, compartim fotografies que ja es pengen a les
xarxes. La conversa no se’ns ha acabat després de tot el dia junts, però el
cansament fa que decaigui a estones, i potser hi ajuda la foscor que veiem a
través de la finestreta.
Arribem a una hora prudent
i amb bon sabor de boca. Els carrers, coneguts i amics, ens reben amb
cordialitat.
Jo hi torno el proper dia 14, per a signar exemplars de Hi entra de puntetes la llum
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada