Crims literaris, a les XVIII Jornades de les Lletres Ebrenques, amb sentit de l'humor

 

El 13 de setembre rebo un missatge d’àudio de Joana Serret, directora de la Biblioteca Sebastià Juan Arbó d’Amposta. Em proposa –si puc, si vull- “una taula de novel·la negra i una mica... t’explico” el dia 21 d’octubre, a les Jornades de les Lletres Ebrenques. Em diu els noms dels participants i afegeix, per a argumentar la meva designació, que, “com que tu els has presentat a tots...” Acaba el missatge amb un carinyós “besets”. La meva resposta i clara i concisa “a les teves ordres”. I és que no se li pot negar –ni es vol negar- res a Joana, la reina de les Jornades de les Lletres Ebrenques, i no reina per legitimitat divina, sinó per aclamació popular.
I així de seguida creo un grup de whatsapp amb els autors participants i Xavier Miró que, amb el grup CREA, col·laboraran per enèsima vegada amb mi, o jo amb ells, fent lectures dels llibres:

Alfred Sala, Objectiu: Himmler!
Joan Roca, Sora el fang
Josep Viñas, Cabanes dins el bosc
Lluís Ortega, L’amagatall d’Evan
Rosana Andreu, Una taca de sang
Sílvia Mayans, La drecera de Caïm
Xulio Ricardo Trigo, Entre les ombres

La taula comença amb una mica de retard, un quart d’hora passada la una de migdia, després de l’habitual esmorzar de les Jornades i de dos taules rodones més (sobre jocs tradicionals –el bac i la morra- i sobre cuina). Intueixo que la gent està cansada, que s’aproxima l’hora de dinar.
Joana dona pas a la taula, que s’inicia amb lectures de fragments dels llibre per part de CREA: Xavier Miró, David Comuñas i Pere Montañana.
Després entro jo en joc, encarno el paper d’un moderador malcarat –esforçant-me per no riure- i resumeixo la biografia dels set participants –com els set pecats capitals- manifestant les sospites que em desperten, insinuant que amaguen alguna cosa. Tothom s’ho pren amb humor, com també el temps dos minuts que els dono per a defensar el seu llibre, temps que mesurat i limitat rígidament i visiblement pels amics de CREA.
Els llibres tenen temàtica diversa. Els demano que facin un exercici visual per a valorar quin percentatge de novel·la negra tenen, que es posin dempeus, que se situïn a un extrem o altre de la taula, en funció de la negror del llibre. La proposta genera sorpresa entre als autors i un divertit caos inicial, fins que acaben decidint a quina zona de la taula es col·loquen. Un cop situats, algú del públic diu que sembla una roda de reconeixement policial, i plego la idea al vol, perquè amb CREA havíem descartat fer una roda de reconeixement a l’inici de la taula, per a estalviar temps, i aprofito per demanar els autors que es posin mirant a un costat, i després a l’altre, i creuen, obedients i riallers, mentre molta gent al públic s’aixeca per fer-los fotos.
Assolit l’efecte sorpresa, i havent fet somriure tothom, trec algun tema a debat a al taula, esprement el poc temps que ens queda, aprofitant-ne cada gota, àcida o dolça.
De taules rodones, n’he participat i assistit a moltes, i quan organitzo aquesta mena d’activitats m’obsessiona que tinguin ritme, que siguin breus i concises, que despertin algun somriure i que aportin quelcom d’original. I sense falsa modèstia, crec que aquest cop m’ha sortit redó, gràcies a la col·laboració, amb sentit de l’humor, de tothom.