Per on jo camino

 

Per on jo camino, fa milions d’anys i uns quants metres avall, sota capes de sediments, potser hi caminava un dinosaure. Això impressiona. Penso si d’aquí milions d’anys algun altre ésser caminarà per damunt de les meves petjades. No sé si treuran conclusions sobre mi, si m’imaginaran. Segur que no amb la mateixa èpica amb què jo penso en els dinosaures. Faran pel·lícules sobre mi, i dibuixos animats, i samarretes? Ho dubto. Què en quedarà de mi? Potser, amb sort, part de l’esquelet fossilitzat; i ni rastre de les meves incerteses i il·lusions, ningú recordarà els meus nanocontes. Potser resti un tros de mandíbula, desada dins d’una vitrina, i sabran que era mascle, que menjava carn, i que em van implantar una dent –no imaginaran la factura de l’odontòleg.

Aquest serà el meu llegat: un avís a espècies futures que l’extinció no és un fantasma; un anunci ineficaç, segurament.