Aquell "són ells" que tranquil·litza, de vegades perillós

 

Quan era petit a Cornudella, sovint se n’anava l'electra. Mon pare baixava a veure si havien saltat els ploms. Si comprovava que els ploms estaven bé, la conclusió era que “són ells”. També de vegades la televisió canviava l’emissió habitual per milers de punts negres i blancs que ballaven, i per un brogit que els de la meva generació tenim gravat a la memòria. La primera opció era aixecar-se i donar un parell de cops al lateral de l’aparell, amb ritme i força adients. Si el programa que estàvem veient no tornava, sospiràvem i dèiem “són ells”. En aquests casos, “ells” eren Fecsa i Televisión Española (l’única llavors). “Ells” era un concepte vague, impersonal, llunyà. Aquesta responsabilitat que queia en “ells” ens tranquil·litzava i resignava alhora; no hi podíem fer res, nantros.

L’existència d’un “ells” a qui carregar-li la responsabilitat o, millor encara, la culpa de tot, és molt pràctic, tant si “ells” és una empresa elèctrica, com si és un col·lectiu religiós, nacional, polític o social, preferentment d’un altre color. I així funciona el món, o el fan funcionar.