La Paquita com a punt de partida

A finals de l'any passat Òmnium Cultural de les Terres de l'Ebre va atorgar a Francesca Aliern el premi Grifonet.

Vaig poder assistir a l'acte emotiu d'entrega, abraçar-la, besar-la després d'una llarga trajectòria d'encontres, i coincidències literàries i humanes, que han forjat un afecte mutu.

Fa uns pocs anys, coordinat per Emigdi Subirats, vam publicar un llibre col·lectiu editat per Petròpolis amb el títol Francesca Aliern, la sal de les xertolines.

Avui em plau recordar la meva aportació al llibre.

LA PAQUITA COM A PUNT DE PARTIDA

Un dels fràgils tresors que acumulo, i que amb més cura protegeixo amb còpies de seguretat, són els arxius fotogràfics. Amb el pas dels anys, cadascuna de les fotografies millora, com el bon vi, i guanya poder per a atraure records. Intento ser ordenat, per anys i per temes. Des de fa molt de temps, a cada carpeta anual, quan les reviso cercant informació, o per pur plaer, em retrobo amb tota la família de lletres que continuo fent créixer. I des del primer moment s’hi troba Francesca Aliern, o com més li agrada a ella, Paquita.

Després de publicar el meu primer llibre, Tens un racó dalt del món, jo encara em sentia insegur, i les meves passes per aquest camí literari eren dèbils, silencioses, indecises. Paquita ja era una escriptora popular llavors, i jo assistia a les seves presentacions, sense gosar parlar-li encara. Li vaig escriure una carta, d’aquelles que s’enviaven fa dècades dins d’un sobre i amb un segell. No sé d’on vaig treure la seva adreça; potser amb Francesca Aliern, Xerta, n’hi havia suficient. Recordo la felicitat que em comportà la seva resposta. Si la coneixeu, ja podeu imaginar el to de les seves paraules, generoses, obertes, senzilles, properes.

I així vaig començar la meva família de lletres, amb la Paquita com a fonament.

Devíem quedar en un bar per parlar, suposo, això no ho recordo bé, i és fàcil que se’m barregin les imatges entre la immensa quantitat de trobades que hem gaudit, per algun motiu en concret, o perquè sí, a Viladrich per Sant Jordi, a les Jornades d’Amposta, a la Fira del llibre ebrenc de Móra d’Ebre, a la Cid i Mulet de Jesús..., perquè ens agrada parlar, compartir vivències literàries i personals; tantes, que no hi caben als seus llibres.

Sovint passo a buscar-la per Xerta en cotxe, per a anar junts a cal Serret de Vall-de-roures, i de tornada, en coincidir sovint amb Setmana Santa, em regala una mona per a mon fill.

I en totes i en cadascuna d’aquestes ocasions i llocs, es repeteix sempre el mateix amb la constància d’un riu, i contemplo novament com el seu públic l’espera –a ella i als seus llibres-, com l’estima –a ella i als seus llibres-, i com de mútua és aquesta espera.