De vegades, quan camino per la vorera, escolto el claxon d’un cotxe que passa i tot just veig una mà que saluda. Sovint no reconec qui hi ha més enllà del braç, i molt menys la propietat del vehicle, perquè mai m’han agradat els cotxes i no sé reconèìxer ni el dels meus amics més propers. No estic segur si la salutació m’anava adreçada a mi, i durant una fracció de segon dubto entre fer el ridícul i aixecar el braç com a resposta a un desconegut, o fer-me el distret, o semblar antipàtic. Sempre em decanto per la primera opció, seguida d’uns instants de recerca a la meva base de dades de contactes. I vosaltres?
Has descrit exactament alò que em passa a mi, soc negada reconeixent els cotxes de la gent i ja fa temps (abans potser era més tímida i no gosava tant) que he après a saludar, com tu dius, amb un convenciment i una alegria que em deixa molt més tranquil·la i contenta que no pas els dubtes de qui deu ser i què faig.
ResponElimina