Presentació de Pals de cec, d'Ernest Redó

Un plaer haver participat el 12 d'abril a la presentació del llibre Pals de cec, d'Ernest Redó, al Casal Tortosí, en companyia de molts més amics.

Abans d'anar cap a la presentació, faig la petita trapelleria d'agafar un bastó que duc al cotxe, per a fer referència al títol del llibre, i perquè en aquests actes m'agrada aportar algun element o fer alguna petita acció que cridi l'atenció. El que no havia valorat és que molta gent em preguntés si estava bé.

Us deixo amb el text de la meva intervenció, en què intento descriure el que em transmet el llibre i l'autor, i la lectura d'un fragment.

Les fotos, com quasi sempre, són de Rafael Ricote.

 Ernest és una persona intel·ligent, enginyosa, divertida, bona, tendra, es posa de costat dels perdedors sempre… té molts ingredients per a convertir-lo amb amic meu de l’anima. Estaria present, al seu costat, a la presentació del seu llibre, del seu disc, o del que sigui, com si talla una patata crua per la meitat, la talla en forma d’estrella, la suca de tinta i la imprimeix en fulls blancs que després presenta obscenament. Estimo l’amic, i és un goig estar al seu costat. Però el goig es torna orgull quan, a més, allò que presenta, en aquest cas un text, em fa pessigolles al cervell, i al cor, i em fa riure, i em fa prémer els punys, i m’estimula, tot alhora.

 Es tracta d'un recull de contes sòlid, amb l'acurat i precís estil de l'Ernest, àcid, irònic, mordaç, fa una caricatura o paròdia dels seus personatges, sense aparent clemència de vegades, però amb la gràcia personal de l'autor que ho cobreix tot de la tendresa amb què sé que se'ls mira. De vegades arriba a l’esperpent, tot just quan retrata un rocker i la seva banda (una demostració que li agrada l’esperpent és una referència al llibre La conxorxa dels enzes).

Costa destacar-ne un fragment concret, podria ser qualsevol, perquè a cada frase hi aboca contingut, la seva mirada atenta als detalls que fan evident la magnitud de totes les tragèdies, o el seu patetisme. Cada frase es gaudeix, però cal llegir el conte sencer, fins l’última frase, on sovint ens colpeja l’ànima bressolada pel seu estil durant línies, paràgrafs o pàgines, i ens la fa cruixir, si tenim la mínima empatia possible. I si no teniu aquesta capacitat de sentir empatia pels altres, si no teniu aquesta sensibilitat, que no sé si és un do o una condemna, tinc altres llibres que us podria recomanar.

 Les paraules d’Ernest, (i la seva música, i les seves converses, i els seus cabells) amaguen (o ensenyen)  un sentiment de rebel·lia de la joventut, i de l’energia que encara demostra, i un toc de maduresa per a deduir, amb una tristor irònica o melangiosa, que la victòria, com a mínim, serà difícil. Sense que això comporti renunciar a la lluita contra els abusos, contra les injustícies; les antigues (amb diverses referències al llibre al nostre passat recent), les presents, i les que convinguin.